- La Simfònica ofereix l’últim concert de la temporada.
- Julian Rachlin i Sarah McElravy, els grans protagonistes.
L’Orquestra Simfònica del Vallès ha ofert diumenge l’últim concert de la temporada, en una tarda grisa i plujosa on Mozart va acaparar tota la força i tota l’emoció. El director lituà, Julian Rachlin, va dirigir de manera entusiasta l’orquestra, davant un públic que, tot i no omplir la Faràndula, va gaudir d’un espectacle de melodies encisadores.
Últim concert de la temporada de Simfònics de l’OSV a Sabadell, que ha estat força exitosa i per on han passat directors de prestigi com Víctor Pablo Pérez i Andrés Salado i amb l’estrena mundial del Concert per a piano i orquestra del músic menorquí Marco Mezquida com a fets destacables. Sense oblidar la magnífica interpretació de la Simfonia del Nou Món de Dvorák, que va comptar amb la participació de la solista de violoncel russa Anastasia Kobekina; i també el Bolero de Ravel, aquell magnífic viatge pel continent sud-americà que va portar a la Faràndula el solista de contrabaix Edicson Ruiz.
Diumenge, la Simfònica va traslladar Mozart a la Faràndula. Feia temps que no sentíem les seves melodies a Sabadell i ho va fer amb tota mena de luxes. De fet, tot i que el compositor austríac va ser el protagonista de la tarda, cal fer esment de la Simfonia en Do major de la també austríaca Marianne Von Martínez. Contemporània de Mozart i anomenada “la petita espanyola” per Joseph Haydn degut pels seus orígens espanyols, va tenir la gran sort de viure a Viena en un edifici ple d’artistes que van saber copsar el seu talent. En una època on les dones no destacaven precisament en la composició, Marianne Von Martínez va aconseguir fins i tot, entrar a l’Acadèmia Filharmònica de Bolonya. La seva gran veu i la seva forma de tocar el piano van fascinar la gent des del primer moment i, tot i que va escriure més de dues-centes obres, on en destaquen oratoris, cantates, misses, salms i una vintena d’àries, no va ser massa reconeguda a la seva època.
L’OSV ha volgut homenatjar-la d’alguna manera amb la Simfonia en Do major, escrita el 1770, i que alguns anomenen “obertura” pel fet que només té tres moviments. Amb una estructura clarament clàssica i senzilla, és plena de sensibilitat i d’elegància. En aquesta poden trobar-se elements barrocs i altres més clàssics, en una simbiosi que va del més antic al més modern. En l’orquestració, en destaquen, a més de la corda, les flautes i els oboès.
Era el torn de Mozart, i aquest arribava amb força. El director, Julian Rachlin, ha tornat a l’escenari de la Faràndula amb el seu violí, acompanyat de la canadenca Sarah McElravy, excepcional intèrpret de violí i viola. Tots dos s’han fos amb la Simfònica amb la Simfonia concertant per a violí, viola i orquestra, K.364, una obra penetrant i on la viola adquireix un protagonisme molt brillant. El diàleg que s’estableix entre els dos, sota l’atenta mirada dels altres instruments que romanen muts en algun moment, és sublim. Per què aquesta obra de Mozart és plena d’idees, de sons que s’expandeixen amb una enorme facilitat, aconseguint arribar al públic també fàcilment. Mozart és un geni, ho sabem. I aquí deixa clar com n’és capaç d’esprémer al màxim el petit conjunt orquestral, on no hi ha ni percussió ni flautes ni clarinets. I aquí rau la grandesa de tot plegat, per què, amb la barreja que assoleix amb les violes, el resultat és més ric, amb un temps inicial clarament èpic.
El plat fort ha estat la Simfonia núm.41 en Do major, KV 551, coneguda popularment amb el nom de “Júpiter”. Quatre temps que podrien ser quatre obres separades; el primer cerimoniós, grandiloqüent; el segon més pausat, tranquil, gairebé ballable; el tercer, un menuetto ple de contrastos i avantsala del que vindrà després, una preparació ben calculada del quart, que sobta per la seva passió, per la seva tècnica, i on flautes i oboès s’uneixen a la festa de tota la corda d’una manera espectacular. El director, Julian Rachlin, que ha dirigit l’orquestra de manera fervent durant tot el concert, intensifica encara més la seva força i, en un final apoteòsic perd o llença la seva batuta (no ho sabrem mai quina de les dues opcions) i que mostra si més no, la potencia i l’energia d’aquesta simfonia.
Els aplaudiments són constants i Julian Rachlin ha de sortir fins a quatre vegades a l’escenari. L’èxit és evident i els assistents així ho mostren. “Mozart és fàcil d’entendre” diu una senyora gran; “Mozart és Mozart”, respon una altra. La Simfònica trigarà uns mesos a tornar a Sabadell amb els seus concerts simfònics. Probablement, es farà llarg, però valdrà la pena esperar.
Foto portada: una imatge d’arxiu. Autor: cedida.
