- Minimalisme i repetició, claus del concert de la Simfònica del Vallès.
- El pianista Enrique Lapaz, elegància pura.
La Faràndula no es va omplir divendres per gaudir d’un dels concerts més màgics que ha ofert l’Orquestra Simfònica del Vallès aquesta temporada. Una autèntica pena, perquè l’espectacle va captivar un públic coneixedor de la música de Maurice Ravel, però disposat a endinsar-se novament en la seva particular manera d’entendre la música.
El concert va començar amb la presentació del pianista Enrique Lapaz. Nascut a València, va desenvolupar els seus estudis a l’ESMUC i ha estat guardonat amb diversos premis, sent aclamat tant a Espanya com a Europa on ha actuat amb orquestres de prestigi. Amb tan sols 30 anys, Lapaz s’ha fet un lloc dins el panorama pianístic actual i divendres ho va demostrar amb una sensibilitat i elegància particulars amb el Concert per a piano i orquestra en Sol major de Maurice Ravel. Considerada una de les obres més importants del músic francès, Lapaz va saber transmetre la força i l’impacte d’una peça d’una energia pròpia, fruit de les influències jazzístiques del viatge que Ravel havia fet a Estats Units i que l’havia unit a les melodies de Gershwin i Copland. Lapaz ha estat simplement genial. La Suite per a piano i orquestra de The piano de Michael Nyman ha posat el punt minimalista de la nit. Una gran obra pertanyent a la pel·lícula del mateix nom i que va suposar per al compositor britànic un seguit de premis i de reconeixements. Lapaz s’ha sentit còmode i segur amb una peça inclassificable, a mig camí entre la música clàssica i el new age i on l’èpica i el lirisme s’hi barregen de manera clara.
La segona part ha començat amb la primera sorpresa del concert quan quatre percussionistes de la Simfònica s’han plantat davant l’escenari i han interpretat Clapping music, una petita composició també minimalista escrita al 1972 per Steve Reich, un prolífic compositor novaiorquès nascut al 1936 i encara en actiu. Només amb palmades, els músics de l’OSV han sorprès l’auditori que ha respost amb forts aplaudiments.
Amb la seva habitual simpatia, el director, James Ross, ha explicat els conceptes de minimalisme i repetició, ben presents en el concert. Ha posat diversos exemples de la vida quotidiana on les repeticions capten la nostra atenció i ens avisen de possibles perills o situacions diverses. Finalment, ha acabat invocant a la necessitat d’oblidar d’alguna manera allò que s’està repetint amb l’objectiu d’estimular els nostres sentits i fer-ne una recerca més profunda de l’interior de l’obra.
El públic esperava el Bolero de Ravel, però abans una altra mostra de minimalisme amb The chairman dances, de John Adams, un dels representants més importants d’aquest corrent i que la Simfònica ha dibuixat de manera distingida i on n’ha destacat la percussió i els canvis melòdics, sempre amb aquesta idea de senzillesa. Una obra cabdal no sempre valorada i que ha tingut un final delicat, gairebé inesperat.
El Bolero de Ravel ha arribat i ha triomfat. La particular posada en escena de la Simfònica, on els músics s’anaven aixecant en el moment de la seva actuació ha tingut una màgia especial. La primera, la flauta; després, el clarinet, el fagot, el requint, l’oboè, fiscorn amb sordina, saxo tenor i soprano i la música amb una potència en augment fins que s’han aixecat els violins i tots els altres músics i s’ha acabat amb una embranzida espectacular amb un James Ross de cara al públic eufòric i satisfet, evidenciant una vegada més la importància del directe en concerts on l’encís i la seducció només poden transmetre’s davant el públic.
Ravel ha ocupat la Faràndula i s’hi ha quedat. El públic ha aplaudit vigorosament i s’ha aixecat per mostrar el seu suport a la bona tasca de la Simfònica, que ha respost amb una petita sorpresa: El tema Clapping music amb la participació de tots els músics.
Pròxim concert simfònic: el 6 d’abril
El pròxim concert de la Simfònica, el divendres, 6 d’abril a les 20.30, amb obres de J. Vivancos, O Golijov, J. Vila i l’estrena de La Passió segons Sant Joan de J.S. Bach.
