La vigília de Sant Jordi visitem els fons del Museu d’Art. Està format per uns 18.000 objectes que normalment no estan exposats al públic. Els fons abasten una rica col·lecció de ceràmiques, dibuixos, pintures, fotografies i peces d’arts decoratives que arrenca de finals del segle XIX i començaments del XX.
A les 9 del matí del passat divendres 22 d’abril em presento a la porta del Museu d’Art, al carrer Sant Joan, acompanyat pel fotògraf David Bisbal, tal i com havíem quedat a través del servei de comunicació de l’Ajuntament. L’objectiu de la visita és conèixer els fons d’aquest museu municipal que normalment no estan exposats al públic.
Ens rep Engràcia Torrella Suñé, nascuda al barri de Covadonga de Sabadell, l’any 1964. Ella és, des del 2.000, “tècnica superior en Art en funcions de directora del Museu”. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat Autònoma de Barcelona, va cursar a la mateixa facultat el primer màster que va impartir-se sobre Museologia. Fa 23 anys que treballa pel museu, al qual es vinculà a la dècada dels 80 a través del col·lectiu Espai 83, que aplegà a joves estudiants i artistes de la ciutat que disposaven d’una sala a la planta baixa. Després va treballar com a tècnica superior.
La directora ens explica que la col·lecció del Museu d’Art consta d’uns 18.000 d’objectes de tota mena: ceràmiques, dibuixos, pintures o fotografies. El sentit d’aquesta col·lecció –insisteix- és la pròpia d’un museu d’art local, però oberta a totes aquelles aportacions que ajudin a contextualitzar la producció artística sabadellenca. La peça més antiga data de 1800, encara la major part dels fons són de finals del segle XIX i inicis del XX. Al museu treballen tres tècnics superiors i cinc empleats més, un dels quals a mitja jornada.
Magatzem a la segona planta
Abans d’anar a veure els fons, ubicats a la segona planta, Torrella ens indica que l’edifici on s’hostatja el Museu no va ser construït amb aquesta finalitat, sinó que havia estat la mansió senyorial dels Turull, on havia fet nit la reina Isabel II en la seva visita a la ciutat. Per això, els fons no estan emmagatzemats al soterrani, sinó a la segona planta per adaptar-se a la tipologia de l’edifici.
Els materials estan classificats segons la composició de les peces i les seves necessitats de conservació respecte a la temperatura o el grau d’humitat. El fet que es tracti d’una casa tan antiga –observa- afavoreix la seva preservació, doncs els canvis de temperatura no són tan sobtats i la humitat es manté relativament estable. El material més delicat és el fotogràfic. Les plaques de vidre, els negatius de cel·luloide o els originals en paper estan guardats a les neveres de l’equipament.
La primera sala que visitem està dedicada a materials ceràmics. Tots ells col·locats en prestatgeries on cada peça està protegida per un plàstic amb una etiqueta i un codi. Segons la normativa vigent, la peça i l’etiqueta no poden separar-se en cap moment per a evitar enutjoses confusions. Una part molt important d’aquests fons provenen de donacions de particulars que són acceptats en funció del seu valor artístic i sempre en coherència amb el seu sentit com a museu d’art local. Així m’assenyala una pila de material que ha arribat fa poc i encara per catalogar. Em fixo en una gran fotografia ovalada de color sèpia, amb el marc de l’època, de tot un senyor de Sabadell- potser fabricant- i que calculo serà de començaments del segle XX.
Continuem la visita per una altra sala destinada a “material orgànic” com paper, pintura o dibuixos, classificats segons estiguin o no emmarcats. Els quadres estan penjants en unes llarguíssimes mampares paral·leles i corredisses per aprofitar al màxim l’espai. Engràcia ens allarga a l’atzar una de les mampares on apareix un nu femení d’en Ramiro.
Vila Casas, Fina Miralles, Joan Vilatobà, Joan Serra…
Li pregunto a la directora sobre quines són, al seu parer, les col·leccions més valuoses. Respon que el museu ha rebut llegats molt importants com els de Vila Casas, Fina Miralles, les fotografies de Joan Vilatobà, els vitralls de Joan Serra, la col·lecció de la vídua del marxant Santiago Segura, les ceràmiques de Clapés, els boixos de Marlet…- “No vull deixar-me a ningú” –em confessa-. Efectivament, pel recorregut per les atapeïdes sales reconec magnífiques fotos de Vilatobà, quadres d’Alfons Borrell o de Ramiro Fernández.
M’interesso pel tema de la cessió dels fons a d’altres museus o institucions culturals. En particular –li comento- perquè a l’ordre del dia de molts plens municipals solen haver punts dedicats a la cessió de peces del museu i que s’aproven per unanimitat sense més debat. Engràcia m’explica que la cessió de fons té dues vessants. Una tècnica, com les condicions de preservació de les peces o les assegurances. L’altra administrativa, que obliga a que les cessions hagin de ser aprovades pel ple municipal amb tota la feina burocràtica que això genera i que s’estalviaven quan havien estat organisme autònom.
En qualsevol cas, ara hi ha unes 105 peces del museu en cessió. Em posa com exemple l’exposició de Fina Miralles que, després de ser exhibida al MACBA, anirà a Dinamarca i Itàlia, per la qual cosa la cessió s’ha prorrogat quatre anys.
A més de la cessió física de les peces, també s’han de gestionar les nombroses peticions de reproduccions fotogràfiques d’imatges. D’altra banda, el museu aten a estudiants o investigadors que estan treballant amb temàtiques relacionades amb la col·lecció local.
El retrat de Franco
Acabem la visita en una sala plena de llargues calaixeres per guardar dibuixos i altres peces de petit format com ara els motllos dels boixos de Marlet. Abans de marxar la directora em pregunta si tinc interès per veure alguna peça en particular.
“- Sí, el retrat de Franco de Vila Arrufat”.
Aquesta petició sembla sorprendre-la i detecto una certa resistència. Tanmateix, li explico la causa d’aquest interès.
Fa mesos, amb motiu de la restauració dels frescos d’aquest pintor al Santuari de la Salut, vaig redactar una semblança biogràfica d’Antoni Vila Arrufat per a la secció d’història d’aquest diari digital. Aquest quadre, gairebé de tamany natural del Caudillo, va presidir durant tota la dictadura la sala de plens de l’Ajuntament. Vaig trobar referències al retrat -un encàrrec de l’Ajuntament al pintor pel qual se’l va “gratificar” amb 500 pessetes- als escrits de Gabriel Jackson i Josep Casamartina, però cap reproducció d’una pintura que jo havia vist a la meva joventut.
Picat per la curiositat, vaig cercar als llibres i catàlegs de pintor i a internet sense èxit. Tant és així que, per il·lustrar el citar article, vaig utilitzar la fotografia d’una sessió d’un ple municipal del franquisme on es veia el retrat.
Convençuda per aquestes raons, la directora ens porta fins a una sala on al centre de la llarga mampara està el quadre, al costat d’un retrat de la parella reial, Juan Carlos I i Sofia, de cap per avall. El retrat amb prou feines és visible ja que per contemplar-lo en tot el seu esplendor s’hauria de despenjar i no volem ocasionar més molèsties.
Catàlegs i publicacions
Satisfeta aquesta morbosa curiositat, anem fins a l’entrada principal on en un gran expositor s’exhibeixen algunes de les publicacions del museu. Engràcia explica que abans del 2011 es publicaven tres o quatre llibres a l’any, però que des de llavors se’n publica un. Alguns són catàlegs de les exposicions, però d’altres són treballs de recerca sobre algun tema en particular com, per exemple, Sala Tres (1972-1979). La ruta de l’art alternatiu a Catalunya, Èzcema. Del textualisme a la postmodernitat (1978-1984) o la biografia de Santiago Segura. Així mateix em comenta la tradició de fer una magna exposició a la Festa Major i em trasllada la seva satisfacció per les mostres dels joves fotògrafs sabadellencs Llorenç Ugas Dubreil i Montse Màrmol.
Més informació:
Segueix iSabadell a Telegram!
Segueix iSabadell a Telegram i rebràs les notícies més rellevants directament al teu dispositiu. Fes-ho AQUÍ.
Foto portada: un dels espais del magatzem del Museu d’Art. A la dreta, una pintura cabaretera de Ramiro Fernández. Autor: David B.
