Marta Pontnou es defineix com una dona “de llengua llarga i pocs eufemismes”. Es dedica a la moda, però les seves reflexions cada vegada causen més sensació arreu del país. Pontnou és una de les columnistes del diari cultural Núvol i la setmana passada va publicar el seu primer llibre, Sexe ficció: Manual per a pubilles del segle XXI. Aquest dimecres l’ha signat a Sabadell, on resideix, i n’avança alguns detalls en aquest digital.
Sexe ficció: Manual per a pubilles del segle XXI és un recull dels articles més destacats que Marta Pontnou ha publicat a Núvol i ha difós a través de les xarxes socials. Està il·lustrat per la Raquel Garcia, més coneguda com a Raquel Gu. El seu objectiu és empoderar a les dones després que la pandèmia les hagi silenciat encara més que abans.
El sexe, en el sentit més ampli de la paraula, és un denominador comú de tots els teus escrits a Núvol. Però com hem d’entendre el ‘sexe ficció’ del títol?
Totes les columnes de Núvol, i el llibre, es basen en històries d’amor, de desamor, de sexe, de parelles… Però és ficció. Hi ha un personatge, que representa que sóc jo, que va passant per diferents aventures; però és un personatge inventat i no és la meva vida real. La paraula sexe fa referència al que ens mou a totes les persones: el sexe i l’amor és el que relaciona totes les històries del llibre. Estan molt a prop l’una de l’altra. Podria titular-se “amor ficció”, però més aviat és “sexe ficció”.
Manual per a pubilles del segle XXI. Creus que per culpa de la pandèmia, al 2021 les dones estan menys empoderades?
Sí, hem fet un pas enrere i estem més exposades a la crítica. La pandèmia ens ha retallat uns drets que ens havia costat molt adquirir, com viatjar soles per tot el món o sortir de festa fins a les tantes amb les nostres amigues. Ara no només no ho podem fer, sinó que hem de donar explicacions a tothom. De fet, al llibre hi ha un article que explica com hem passat de ser unes putes celebrities a unes minyones de confinament.
Però, a banda de les restriccions del Procicat, hi ha alguna limitació més perquè una persona pugui sentir-se lliure?
Un mateix, al cap i a la fi. Si hi ha algun impediment, és el nostre o el fet de deixar que altres persones ens privin les nostres aspiracions, sentiments, gustos… Encara que visquis una societat masclista, la feina és nostra. Així com no permetries que algú et digués que estàs massa prima o massa grassa, tampoc t’ho has de dir a tu mateixa. La pubilla del segle XXI ha d’estar alliberada i hem d’evitar lluitar contra nosaltres mateixes, perquè entre dones encara ens critiquem i ens menystenim. De fet, les dones acostumem a ser més punyents entre nosaltres.
A la signatura del llibre han vingut moltes noies joves, però també de més grans. El missatge és el mateix per a totes?
Sí. Sexe ficció. Manual per a les pubilles del segle XXI és una crida a l’empoderament de totes les dones, independentment del seu perfil. Per una banda, les joves han de gaudir al màxim de la seva vida perquè el temps passa; i ja veus, un dia estàs sortint de festa com una boja i l’endemà estàs confinada a casa durant tres mesos. Per altra banda, les persones adultes, sobretot si són mares, han d’inculcar uns valors feministes i projectar una actitud empoderada als seus fills. Què aprendrà una filla que veu com la seva mare no s’agrada i es critica?
Les protagonistes del llibre són ‘Les putes celebrities’: un grup d’amigues que van a la seva sense donar explicacions a ningú. Com viuen elles aquest alliberament?
Les putes celebrities són noies que es guanyen la vida com volen, que fan i desfan sense donar explicacions a ningú, que són valentes i no tenen complexos a l’hora d’exhibir-se o penjar fotos seves a les xarxes socials. Són el contrari de les dones que no volen cridar l’atenció pel ‘què diran?’ i que sempre vesteixen de negre perquè encara creuen que això estilitza.
Què els hi diries a les persones que volen ser una “puta celebritie“, però no s’atreveixen?
Que llegeixin el meu llibre! De fet, això és el que busco: despertar a les dones que no s’atreveixen a dir certes coses o que no s’atreveixen a viure la seva sexualitat lliurement. Espero que els articles del llibre les ajudin a veure que hi ha una veu que les pot representar.
Abans, però, potser seria convenient repassar algunes paraules que apareixen en el llibre, ja que són expressions molt teves i no tothom les coneix. Per exemple, què és el “tietisme” i què vol dir “xoxonejar”?
Sí, són expressions que he rescatat del poble (Santa Coloma de Queralt). El tietisme justament fa referència a com no hem de ser les dones; les tietes són les dones de Montserrat cap endins, poc decidides i amb poca empenta, que porten un pentinat molt correcte i que sempre mantenen la compostura. Xoxonejar és el fet de parlar amb algú pel mòbil fins altes hores de la nit, aquesta il·lusió inicial de quan coneixes una persona. Quan et pregunten ‘Què fas al mòbil?’, en lloc de dir ‘parlo amb un noi/a’ pots dir ‘xoxonejo’.
En molts dels teus articles apuntes a la roba com una eina d’empoderament. Com influeix la imatge d’una persona amb la seva autoestima?
El primer pas és veure’t bé amb tu mateixa i, per tant, l’empoderament comença per l’estètica. Tot comunica i és de ben sabut que quan estrenes una peça de roba et sents super especial, oi? Doncs, aquest sentiment és el que s’hauria de tenir cada vegada que surts de casa: que vas estupenda i et menjaràs el món.
I com assessora d’imatge dels líders d’Esquerra Republicana, com Carme Forcadell, Roger Torrent o Pere Aragonès, en què et bases per vestir-los?
Els observo i respecto l’estil i els gustos que tenen. Després ho adequo al càrrec que tenen i al missatge que volen expressar, siguin polítics, advocats o mestres. Evidentment, com més els conegui, més em podré ajustar al seu look. Tots els missatges que reflecteixo en el llibre (sentir-se empoderat, segur d’un mateix, sortir a conquistar el país…) també els hi transmeto als meus clients.
Però, la imatge no ens podria fer caure en els prejudicis i la superficialitat? Per exemple, associar unes vambes de muntanya i una dessuadora del Quechua a la CUP i una camisa amb un jersei de marca a sobre al PP?
Sí, a vegades l’estètica es creua amb els estereotips, però al cap i a la fi és el que vull. La meva imatge la creo jo i jo vull una barrera, vull que la gent em miri de lluny i no se m’acosti de bones a primeres. Creo una façana i la gent que s’hi acosta és perquè li agrada aquesta imatge. Cada partit té uns estàndards estètics assignats i això és bo: si vols que se’t reconegui com a grup, és bo que tots comuniquin una idea, una identitat.
Foto portada: Marta Pontnou, dimecres a la Llar del Llibre. Autor: David B.
