La companyia AlGalliner ha posat la cirereta al pastís del seu desè aniversari amb la representació al Teatre Principal del seu primer muntatge, Tres tristos traumes, que van estrenar el 2004 amb gran èxit. En aquesta ocasió, tot i el dia poc habitual de representació, dimarts, el teatre ha omplert la platea amb un públic que ha rigut de valent amb els monòlegs dels protagonistes, ambientats a la sala d’espera de la consulta d’un metge psiquiatre.
Els quatre components de la companyia han repetit el rol de fa deu anys: Xavi Salavert com a director, Òscar Castellví en el paper de Marçal; Albert Gonzàlez com a Víctor, i Marc Rius interpretant a Fèlix. Tres personatges, socis de la mateixa empresa i enamorats de la mateixa dona que alliberen els seus pensaments davant el públic, començant per les seves vides presents i retrocedint en els records fins arribar a la seva infantesa i descobrir la font dels traumes de cadascun d’ells. Si bé l’obra comença amb cadascun dels personatges per separat sense coincidir a l’escenari, a mida que aquesta avança dos monòlegs es fan de forma simultània, perfectament sincronitzats i amb una destacable sintonia entre els actors, fins arribar a l’escena final on tots tres són alhora a l’escenari, posant el punt final al text de manera rodona i sobretot hilarant, destacant el moment final del personatge d’Òscar Castellví, especialment brillant en aquest punt.
La direcció de Xavi Salavert va ser encertada, aconseguint treure el millor de cadascun dels personatges, si bé no tots van lluir per igual en tot moment, en part per les característiques del propi text. A nivell tècnic (apagada accidental de llums inclosa al principi, que Marc Rius va sobrepassar sense problemes), la correcció va ser l’eix predominant: l’escenografia i l’espai sonor eren sobris però adequats, amb atrezzo mínim i vestuari coherent als personatges, sense que cap element desentonés del conjunt escènic.
El text ha superat bé els deu anys de vida des de que AlGalliner el va fer per primer cop, sense referències temporals ni anacronismes que hagin traït el desenvolupament de la història. Si fa deu anys el handicap era veure adolescents de 18 ficant-se en papers d’homes de 32, ara ha quedat superat pel pas del temps, tot i que alhora posa en valor la gosadia de la companyia quan van decidir estrenar-se justament amb aquest text, que a més va triomfar fora de la nostra ciutat sortint de gira per diverses poblacions de Catalunya i fent fins i tot temporada al Llantiol de Barcelona.
Els mateixos actors reconeixien fa unes setmanes que el fet de reprendre l’obra deu anys després, molt més a prop de les edats teòriques dels personatges d’Alapont, els havia servit per tenir una visió més completa i madura del text, i certament van ajudar-los a oferir unes interpretacions destacades que es van emportar llargs aplaudiments.
A l’acabar, els tres protagonistes van agrair al públic el seu suport i acompanyament durant aquesta “broma” que ha estat l’any de celebració del desè aniversari, un any amb protagonisme destacat a la nostra ciutat, on a banda d’una festa especial d’aniversari i la posada en marxa aquest estiu del cicle de lectures dramatitzades al Museu del Gas, han estat els pregoners de la Festa Major. Ara, la companyia continua amb el projecte de poder fer gira o temporada amb el seu darrer muntatge, Els Justos.
