L’òpera de Puccini, una de les més conegudes del món i que ha inspirat molts altres treballs artístics posteriors (el conegut musical Rent, per exemple) és una de les preferides dels amants de la lírica, que solen ser (sempre parlant en general) partidaris del classicisme i purisme escènic.
No és d’estranyar doncs que la versió ‘contemporània’ que es pot veure a La Faràndula no sigui del gust de tothom, si bé entre el públic més jove (aquest cop n’hi havia més que amb altres títols) la idea va caure força bé, fruit potser de l’apropament menys formal cap el gènere que programes com Òpera en texans proposa al gran públic.
Vestuari actual, escenografia moderna (grafittis inclosos) i atrezzo que inclou bosses del Mercadona, mòbils i ordinadors portàtils són exemple d’aquesta idea agosarada, al menys pels estàndards del món operístic. Però deixant de banda aquest risc escènic, no valorable amb criteris objectius i que queda al gust del consumidor, la representació va anar molt en la línia dels darrers muntatges que l’entitat Amics de l’Òpera de Sabadell ha ofert.
La soprano Maite Alberola llueix molt més com a Mimì que en el seu anterior rol de Violeta a La Traviata. Recordem no obstant que a la resta de poblacions catalanes de la gira serà substituïda per Montserrat Martí Caballé.
El tenor, Francesco Pio Galasso, demostra una potència vocal que s’agraeix des de les darreres files, i una interpretació artística molt correcta, amb un feeling especial a determinades escenes, on es deixa sentir la bona sintonia amb Alberola.
Brillant Carles Daza com a Marcello (el que més aplaudiments es va emportar) així com Juan Carlos Esteve, el ‘perroflauta’ Colline que va emocionar amb el seu últim solo al quart acte. La segona soprano, Núria Vilà, amb la seva veu excelsa, té un personatge fred i desagraït des del punt de vista teatral, tot i que de bon cor, com es mostra al quart acte. Un personatge poc desenvolupat a la història però al qual Vilà li treu el màxim suc possible. Correctes també però sense destacar especialment, Xavier Aguilar en el doble paper del propietari de la casa al qual els protagonistes no paguen el lloguer i de la parella de Musetta, abandonat quan aquesta retorna al seu antic amor Marcello, i Jorge Tello, el quart amic del grup masculí protagonista.
El cor només té oportunitat d’aparèixer al segon acte, el més curt de tots, on també participen el cor de nens de l’Escola Sant Nicolau sota la direcció de Laura Obradors. Tots ells en perfecta sintonia amb el muntatge i com sempre, amb una correcta actuació. No és habitual veure nens en un muntatge d’aquestes característiques, però el resultat en vale la pena, especialment perquè apropa el gènere a les joves generacions.
Finalment l’Orquestra Simfònica del Vallès sota la batuta de Rubén Gimeno, va amagar en certs moments (sobretot al primer acte) la veu d’alguns intèrprets als quals era impossible sentir des de les darreres files. Un detall certament a treballar.
A la sortida, opinions generals de beneplàcit cap els intèrprets i el text, amb diferència d’opinions pel que fa a la arriscada posada en escena d’aquesta darrera òpera de la temporada. Per la propera, Lucia di Lammermoor de Donizetti i Orfeo ed Euridice de Gluck a l’octubre-novembre, L’Italiana in Algeri de Rossini al febrer-març 2015 i Turandot, del mateix autor de la Bohème, al primer cap de setmana de maig com ha estat el cas d’aquesta.
