Edu Beltran és administrativa comercial. Escriptora, actriu amateur i col·laboradora de la secció de cultura de iSabadell. En el darrer anys ha guanyat vuit premis de contes.
Dijous 12 de març. Tinc previst anar a la classe d’escriptura. Em paro a comprar unes belgues i entro a fer un cafè a una granja de la Rambla, em trobo un conegut, xerrem. Passejo, entro a les botigues de roba sense intenció de comprar res, només per matar els minuts. Poc podia imaginar-me que seria la darrera vegada que podria fer quelcom tan ordinari fins a ningú sap quan. A l’acabar classe ens acomiadem fins la següent setmana. Ningú ha previst la magnitud de la tragèdia. Encara tinc gent al voltant que diu que això és una grip amb nom pijo.
Divendres 13 de març. La data ja ens hauria d’haver posat sobre avís, però jo em llevo com cada dia, vaig a la feina i a mig matí la cosa comença a complicar-se. Es parla de confinament. “I això què vol dir?” . El dia abans ja s’havia sabut que les escoles tancarien. Empatitzo amb el problema dels companys que es trobaran amb el marrón de la conciliació familiar, però segueixo amb les meves coses. Al grup de whatsapp de l’equip del curtmetratge que estem rodant, un metge comenta que hauríem de cancel·lar l’assaig de dissabte. No ho entenc, de primeres. Han parlat només de concentracions de més de 1.000 persones. Però la majoria estan d’acord. Quedem en tornar a parlar la setmana següent, a veure com evoluciona tot. Sabadell tanca quinze dies.
Els divendres vespre és l’únic dia que em puc anar a dormir d’hora. Les meves setmanes estan ocupades amb coral, classe de solfeig, assaig de monòlegs, contes, curtmetratge.
Al llevar-me dissabte veig el whatsapp del meu marit on em diu que tanquen el restaurant 15 dies. O sigui que ‘confinament’ no només significava que els nens no anessin a escola. Molta gent s’acaba de quedar sense feina. Ell inclòs, és clar. ERTE.
Dissabte 14. El dissabte passa bé. Encara no tenim gaire clara la situació i estem convençuts que en quinze dies tot tornarà a la normalitat. Posem unes sèries, una peli. Feia mesos que no coincidíem, per horaris de feina. Mirem el costat bo, un dia de pijama imprevist. Tot està tancat, no podem fer gaire cosa. Les tres gates comencen a preguntar-se què fa tota la família confinada a casa seva. La Roomba no diu res, òbviament, i fa la seva feina, però ella tampoc està acostumada a que estiguem tots allà i xoca constantment amb coses que normalment no hi són.
Diumenge 15. Fa un dia esplèndid. No podem sortir, en teoria. No tenim gos, i les gates no estan disposades a fer-nos de còmplices en un passeig furtiu. Hi ha, però, una escletxa, per l’esperança. Es veu que podem anar a comprar aliments bàsics i tabac. No fumo, però aprofitaré per fer la primitiva a l’estanc i comprar uns plàtans a la botigueta del costat. A més m’havien tocat vuit euros. Resulta que no es pot, els sortejos estan suspesos. No goso preguntar què passa amb els meus vuit euros. Pot semblar poca quantitat, però crec que és el màxim que m’ha tocat mai, i ara veig com el premi se m’escola. Em consolo de la meva frustració pensant en el pobre pringat que hagi encertat els sis números. Suposo que deu estar a urgències amb un atac d’ansietat.
Dilluns 16. Agafo el tren per anar a treballar. No acabo d’entendre que el meu marit no em pugui portar en el meu propi cotxe, on només pugem nosaltres, i en canvi no hagi problema en compartir vagó amb desenes de desconeguts. Suposo que les autoritats sanitàries deuen pensar que a casa guardem el metre i mig de distància i que anem amb mascareta, o que el virus només es transmet en un Ford Fiesta, no en un pis. Jo que sé. Per cert, la part positiva de tot això és que ara tinc el pis impecable, gràcies a l’ERTE.
A mida que avança la setmana, ens n’adonem que això anirà per llarg. Més i més fires del sector es cancel·len o posposen, inclosa LA fira, Interpack, a Alemanya. En el nostre sector, la Interpack és com la Super Bowl pels americans. L’empresa ens facilita el teletreball, però alguns llocs de feina han de ser presencials, almenys fins a nova ordre. Em porto voluntària per anar a l’oficina la majoria de dies, tot adaptant l’horari al del bus de Barberà. Els meus companys tenen nens petits. I, molt més important, jo tinc un fill que fa primer de trombó.
S’han ajornat els assajos, els rodatges, les classes. Comença una nova tortura: les connexions online. Us escriu algú que encara va amb Blackberry. Gravar-me fent un exercici fa petar la memòria del meu mòbil. Els companys parlen d’aplicacions que jo ni sé que existeixen. Em sento com Jean Reno a Els Visitants.
2020 prometia ser un gran any. Tenia comprades entrades per més concerts i espectacles que mai, i unes vacances precioses reservades. La vida se’n refot completament dels teus plans, de les teves il·lusions, dels teus anhels. Ara per ara, el camí de la Renfe a casa em sembla una excursió meravellosa.
I vosaltres, com esteu vivint la pandèmia del nou coronavirus? Com passeu el confinament d’aquests dies? Què us passa pel cap? Ens podeu explicar les vostres vivències i reflexions en un correu electrònic, que podeu enviar a opinio@isabadell,cat, i valorarem la seva publicació.
