Iolanda Granados és psicòloga. Ha guanyat un premi amb el conte El Balneari. També és alumna en el curs de contes curts de Escriptorium Sabadell. Ens ha enviat aquest relat de ficció sobre el confinament
Tinc claustrofòbia. Des que recordo, mai he volgut pujar als ascensors, ni visitar espais tancats on hi hagués moltes persones, ni fer visites a coves per molt meravelloses que fossin, ni fer cap aprenentatge en classes on no hi hagués una finestra oberta a l’exterior… Hi ha moltes coses que em limitaven, però n’hi havia moltes més que em permetien gaudir d’una vida fantàstica. Fins que va arribar el confinament. Jo que em sentia orgullosa del meu apartament de 40 metres quadrats, decorat bàsicament d’Ikea. Ara sento que m’ofego. Una habitació, un bany i la resta, en un espai compartit.
Que contenta em sentia quan el vaig poder llogar! Des de dilluns treballo des de casa així que, quan em cansava del portàtil me n’anava a la finestra i mirava el carrer cada cop més desert. Si em cansava de llegir, perquè arriba un moment que els ulls et couen, tornava a la finestra. Feia meditació al dormitori i quan ja me n’havia anat a l’infinit i havia tornat, em posava a la finestra a mirar al pati de darrere, on un veí a les dotze de migdia i a les vuit de la tarda posava música per animar a la gent.
Vaig trobar interessant mirar per la finestra que donava al cel obert i descobrir les esquerdes, petitones això sí, que tenia l’edifici. Fitxa’t quina taca d’humitat té el veí de l’àtic, em deia, i aquell iaio, des de quan s’ha posat internet?, em demanava en veure penjant el cable. Fins i tot em delia de les olors de les cuines dels altres que sempre m’havien fastiguejat i que ara em presentaven l’oportunitat d’un joc tipus veo-veo, ensumo, què ensumes? Quins riures amb les veïnes, sento olor de pèsols amb pernil, doncs sí o doncs no. Avui calamars a la romana? No, que són “chocos”. Dona, si és gairebé igual. Ui no, em deien, no s’hi val.
Vaig decidir ordenar, per fer alguna cosa i per deixar, bàsicament, d’arrasar la nevera i els armaris de viandes. Recordo el “whats” que em van enviar amb la cançó de la Rocío Jurado transmutada en “como una bola, talarà”, us ha arribat? Buida armaris, treu roba vella, endreça documents, piles i piles de coses inútils per llençar, tot concentrat en el menjador-cuina-estar. I llavors se’m va ocórrer, em vaig fer runner de contenidors. Agafava les bosses d’escombraries plenes de tot allò que em feia nosa i les anava a llençar cada cop més lluny, amb la meva mascareta i guants, això sí. La meva claustrofòbia va desaparèixer. Com que la meva brossa s’acaba, m’he ofert per llançar les dels altres. He aparaulat amb dues iaies del meu bloc que em deixaran la bossa d’escombraries a la porta i jo els hi baixaré. Sé que hi ha molta gent gran acollonida de sortir al carrer i jo necessito un remei per no parar boja dintre de casa. Ja he posat anuncis i de moment tinc llista d’espera.
I vosaltres, com esteu vivint la pandèmia del nou coronavirus? Com passeu el confinament d’aquests dies? Què us passa pel cap? Ens podeu explicar les vostres vivències i reflexions en un correu electrònic, que podeu enviar a opinio@isabadell,cat, i valorarem la seva publicació.
