Víctor Colomer, periodista: “Si no és una guerra, s’hi assembla molt; 10 arguments”

Víctor Colomer és periodista. Ara està jubilat. Durant la major part de la seva vida professional va treballar a Diari de Sabadell, on durant 33 anys va liderar la popular secció Cara a cara. Així veu i viu el confinament d’aquests dies. 

Molt bé, no és una guerra, ja ho sé. Ho he suggerit per WhatsApp a alguns grups i em titllen d’alarmista i de crear por. Dono arguments, però no els volen veure ni llegir. Reconeguem que almenys aquesta situació té molts ingredients bèl·lics. I no només bèl·lics, sinó també d’aquelles dictadures més autoritàries que han fet tremolar el món (nazisme, estalinisme, maoisme, franquisme…) i de les mes famoses distòpies literàries (1984, Farenheit 451, La Granja, Handmaid’s Tale…).

No és una guerra, és una altra cosa. Però moltes de les imatges que veig aquests dies m’ho recorden.

El primer argument ja l’he donat. La gent no vol veure-ho. O no pot. Sempre m’havia preguntat per què els jueus no van fugir d’Alemanya al primer símptoma. Per què els va costar tan adonar-se que el règim nazi anava per ells fins a la mort? Ara ja sé la resposta. Perquè les notícies van venint de mica en mica i són de poca importància. Sempre penses que demà serà millor. Però és fals. La notícia de l’endemà sempre és una mica pitjor, només una mica. I així, de mica en mica, si jugues amb la por, en un mes i mig has canviat el pensament de 47 milions de persones.

El Mobile va ser l’espurna. Recordeu la suspensió del Mobile? Tots ens en rèiem, tots la vam trobar exagerada. I quan dic tots no parlo només de polítics i periodistes, sinó també de les autoritats sanitàries. Ningú va veure en aquella espurna una evolució social, política, sanitària i, sobretot, mental, que ens duria a l’actual confinament en el gheto de casa nostra. La Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial… totes les guerres tenen un precedent aparentment inofensiu que ningú sap llegir. En el nostre cas, han estat només cinc setmanes. Escric això el 20 de març i el Mobile es va suspendre el 13 de febrer.

El segon element bèl·lic és que tenim l’exèrcit al carrer. Res més gràfic i evident per donar imatge de guerra.

El tercer, el toc de queda. No es allò de confinar-se a casa a una hora del vespre que hem vist a les pel·lícules. Però sí tot el dia (amb excepcions) i, el més inquietant, amb vigilància policial. Mossos i Guàrdia Urbana patrullen les ciutats desertes a la recerca de ciutadans que han comès l’insolidari delicte de sortir de casa. Demanen el tiquet de compra per verificar que has anat al súper a l’hora que dius i miren l’estat del gos per si l’has tret a passejar massa vegades. I si menteixes, et sancionen. Vaguem per les nits amagant-nos per les cantonades de cotxes patrulla, com els membres de la resistència francesa. Totes les llibertats individuals s’han desplomat de cop i, el més preocupant, el propi ciutadà exigeix més retallades a la llibertat. Ben instrumentada, la por fa miracles.

La por a la infecció ens converteix fins i tot en delators. A una amiga de Vallfogona la xiulaven i insultaven des dels balcons perquè passejava cap el bosc. Els seus amics i veïns van trucar als Mossos, la van denunciar i ella va ser detinguda i sancionada. Tots som els ulls del Gran Germà. Quan falta perquè els nostres fills ens denunciïn a la policia? Allò que Orwell imaginava en els països comunistes, ens ha arribat el 2020 en forma de virus.

El quart argument és que hi ha un enemic. No dispara bales ni tira bombes. Però és tant o més implacable que un enemic humà. En el camp de batalla ja hi ha, en només una setmana, un miler de baixes i 17.000 ferits.

El cinquè, un exèrcit ens protegeix. No duu uniforme, sinó bata blanca però és al front, a primera línia. S’està sacrificant per nosaltres i assumeix baixes, ferits i morts per salvar-nos. Ja estan reclutant la lleva del biberó (estudiants de Medicina que no tenen ni el MIR) i els soldats a la reserva (metges jubilats). Aplaudir-los cada vespre a les 8 des del balcó és el mínim que podem fer per ells i elles. La imatge d’hospitals desbordats amb escassedat de medicaments i equips és una altra clàssic de tota guerra.

El sisè, la carestia no tant d’aliments com de serveis. Les cues al súper em recorden aquelles cues del racionament de la post-guerra que ens deien els nostres pares. Afortunadament aquí ningú passa gana.

El setè, consignes per megafonia. La policia passa pels carrers i ens diu per megàfons mòbils com ens hem de comportar, què hem de fer, com hem de pensar. Fins i tot al súper, dels altaveus ja no surten músiques alegres, sinó consignes: compreu ràpid, sortiu ràpid, no toqueu.

El vuitè, l’economia es desploma en caiguda lliure. Ja hi ha qui se n’enriqueix. Com aquells estraperlistes.

El novè, aquest confinament recorda vagament aquelles llargues estades als refugis dels nostres avis, advertits per les sirenes, quan els bombardejava l’aviació espanyola o italiana. Se’n duien les provisions perquè sabien que hi estarien hores i ni podrien sortir. Amb una diferència, allò era voluntari i momentani. A nosaltres ens confinen a casa obligatòriament i durant quinze dies… un mes? Dos?

El desè, un sol sentiment de país, de continent, de planeta. L’enemic comú ens ha unit en un sol batec. Qui se’n recorda avui dels presos polítics o de la independència? Aquesta aspiració ha estat arraconada salvatgement, absolutament esborrada en ments, premsa i discursos polítics.

Què se n’ha fet de tots aquells immigrants que voltaven per tot Europa i que tant ens preocupaven fa només un parell de setmanes? On para avui la Greta Thunberg i les seves aspiracions ecològiques? Algú parla encara de feminisme?

Com en les bones guerres, aquí tot allò que no sigui ‘el tema’ s’ha eliminat del nostre imaginari de la nit al dia. Res millor que la por universal i un enemic comú (que simple i què pràctic!) per aglutinar un poble entorn dels seus governants. Segur que els polítics més hàbils sabran aprofitar-ho.

Podríem afegir un onzè element folklòric: el catastrofisme, l’espiritualisme, l’apocaliptisme, el fanatisme religiós tan propis dels moments de crisi. Ja tenim aquí a Nostradamus. Només faltava aquest. Prepareu-vos pels que aviat rebran missatges de la Mare de Déu o d’extraterrestres.

En fi, que no, que ja sé que no és una guerra. Però no em negareu que s’assembla molt.

I vosaltres, com esteu vivint la pandèmia del nou coronavirus? Com passeu el confinament d’aquests dies? Què us passa pel cap? Ens podeu explicar les vostres vivències i reflexions en un correu electrònic, que podeu enviar a opinio@isabadell,cat, i valorarem la seva publicació. 

Foto portada: el periodista Víctor Colomer. Autor: cedida.

Comments are closed.