Xavier Calvó Mazorriaga és periodista
El confinament que ens toca viure arran de l’estat d’alarma decretat pel Govern central per fer front al contagi massiu que estem patint per culpa de l’arribada del Covid-19 a l’estat espanyol ens ha portat a una situació d’aïllament obligat amb l’exterior. Uns moments que ens permeten, per tant, de disposar de més de temps per poder fer quelcom que sovint no fem, pensar en nosaltres mateixos i en la nostra relació amb els altres.
La primera paraula que em ve al cap pensant una mica amb com actua la societat davant una situació com la que estem patint, i veient els milers de denúncies que han interposat tant el cos dels Mossos d’Esquadra com la Policia Municipal de Sabadell en una situació com aquesta és inconsciència. Perquè, tot i que, la immensa majoria estem respectant i obeint les normes dictades de quedar-nos a casa i de no sortir al carrer només en casos justificats, hi ha un seguit de persones que continuen aplicant allò del: “ això no va amb mi”.
Un conjunt de persones que no han entès que els actes col·lectius tenen el seu origen en un mateix, i que les societats les conformen, tot i cadascun de nosaltres. I que el fet que les autoritats públiques et privin, de manera temporal, del teu dret de mobilitat com a individu lliure que ets, no et dóna dret a saltar-ho emparant-te en el teu dret individual.
Una manera de fer egoista, que té molt a veure, al meu entendre, amb la manera d’actuar davant la societat que tenim al sud d’Europa, on sovint la passió s’imposa a la racionalitat, on la gent viu al carrer, i on també la desafecció política, creixent els darrers anys, hi juga un paper important.
Un còctel letal, doncs, entre la manera de socialitzar-nos a casa nostra, la manca de sentit de pertinença a una societat, i el rebuig d’aquells organismes que suposadament ens han de protegir de situacions de risc com la que patim ara, que porta a una part de la població a fer-se còmplices del “Qui em dirà a mi que tinc o no de beure” i convertir-ho en el “Qui em dirà quan o no puc sortir de casa meva”.
I el segon concepte que, de ben segur, apareix als pensaments de molts de nosaltres els darrers dies, d’aquest tancament obligat, té a veure amb la incertesa que ens genera en el nostre futur més pròxim. L’aturada obligada, a tots nivells, genera una situació de neguit i de por no només a l’àmbit de salut, sinó també com ens afectarà, per exemple, al terreny econòmic, i com repercutirà això a tots i cadascun de nosaltres.
Una manca de seguretat en el futur laboral de molts de nosaltres, que es veu a més agreujada per una resecció econòmica, que molts experts, preveien per a finals d’any o entrada del 2021, i que donades les difícils circumstàncies actuals, en patirem les conseqüències de manera accelerada, i per tant, més aviat del que seria desitjable.
Exposat el meu raonament, que de ben segur, compartim molts dels que ens trobem confinats a casa, i intentant trobar-hi un bri d’esperança a tot plegat, caldria recuperar un proverbi xinès que assegura que: ‘darrera qualsevol crisi apareix una oportunitat i una lliçó de vida’.
Aquesta és, doncs, una ocasió única, potser la darrera, perquè els polítics del país dotin de certesa a milers de persones que ens sentim exposats a un futur incert; a fer esforços per no deixar a ningú pel camí; a aplicar polítiques d’ajuda social; a injectar diners a les activitats econòmiques; i alhora exigir a aquells que van rebre l’ajuda de tothom (entitats financeres) que actuïn, d’una vegada per totes, a favor de la gent.
I que de retruc aquestes mesures de recuperació social i econòmica, on tothom hi tingui cabuda, serveixin per generar un sentiment més gran de respecte i de compromís social amb els nostres veïns, i també cap a les institucions que ens representen. I que, en el futur, en casos com el de la pandèmia del coronavirus que patim aquests dies (i que sembla que anirà per llarg) serveixin no per anar cadascú a la seva, sinó per fer-nos forts com a societat i ser més conscients que el bé comú comença amb un gest individual.
I vosaltres, com esteu vivint la pandèmia del nou coronavirus? Com passeu el confinament d’aquests dies? Què us passa pel cap? Ens podeu explicar les vostres vivències i reflexions en un correu electrònic, que podeu enviar a opinio@isabadell.cat, i valorarem la seva publicació.
