20J: sortint de l’estat d’alarma, temps per repensar el sistema de vida imperant

Un virus, amb un comportament i una agressivitat desconeguda fins ara, ha posat en crisi el sistema de vida imperant al món. Les seves característiques i la gran mobilitat de les persones per desplaçar-se d’un punt a l’altre del planeta ha fet que el contagi es convertís en una pandèmia que ha agafat científics, polítics i ciutadans absolutament desprevinguts i sense saber com fer front a les cures.

El sistema capitalista post neoliberal ha trontollat, mentre el conegut com a Covid-19 castigava rics i pobres, polítics i manobres i posava en escac la capacitat dels governs d’arreu del món per a defensar-se de la seva agressivitat. D’altra banda, el confinament ens ha portat a reflexionar sobre la cursa productivista i depredadora del sistema capitalista basat en el consum voraç i en els desplaçaments ‘low cost’ de persones, a més del tràfic continu de mercaderies d’un punt a l’altre del planeta, amb la petjada ecològica que això suposa i que ens empeny ja a l’emergència climàtica. Serviran aquestes reflexions per replantejar-nos el sistema de vida que portem? La resposta queda en l’aire.

Crisi de salut i crisi social, dues crisis que no les patim, ni patirem igual en el nord enriquit i en el sud empobrit. La crisi de salut per fer front a la pandèmia, per exemple, ha fet més vulnerables les poblacions del sud, mancades dels recursos que gaudim a casa nostra, tot i les retallades a la sanitat pública. I la crisi social, perquè per mantenir-nos en el club dels rics la població del sud econòmic ha de seguir en la pobresa i en la manca d’oportunitats. I quan convé una acció geoestratègica, les grans empreses, aliades amb els estats que les aixopluguen, afavoreixen dictadures, mantenen règims corruptes o exporten guerres que, a més, els va molt bé per experimentar i donar sortida a la seva important indústria armamentista.

Les conseqüències d’aquesta depredació de recursos del sud i de les guerres empobreixen i obliguen a l’exili les seves poblacions, unes vegades demanant refugi lluny de les seves fronteres i altres desplaçant-se dintre del propi país o migrant lluny de casa per buscar noves oportunitats. Arreu del món 72 milions de persones desplaçades, segons dades de l’ACNUR. I l’Organització Internacional de les Migracions comptabilitza 272 milions de persones migrades i prop de 29 milions de refugiades, les principals, i per aquest ordre, procedents de Síria, Afganistan, Sudan, Myanmar i Somàlia.

Ja coneixem que els fluxos d’aquestes migracions segueixen el camí dels països enriquits i, entre aquests, ja coneixem també la resposta d’Europa, aixecant murs infranquejables, permetent els camps insalubres i inhumans de refugiats i migrants i mil dificultats més perquè aquestes persones visquin entre nosaltres amb tots els drets que els reconeixen els articles 13.2 (migració: Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi) i 14.1 (refugi: En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n) de la Declaració Universal dels Drets Humans. I també estem veient que si aquestes persones aconsegueixen entrar als nostres països, són objectiu preferent de l’auge del feixisme i dels discursos xenòfobs de la ultradreta i víctimes del racisme institucional i social.

En el Dia Internacional de les Persones Refugiades la llista d’exigències per esdevenir una societat acollidora i respectuosa amb els drets de les persones refugiades i migrants és força llarga. Tanmateix en destacarem les següents:

  • Agilitzar i facilitar els processos de sol·licitud del dret d’asil, respectant els 30 dies per l’admissió a tràmit de les sol·licituds per poder accedir al programa d’acollida i refugi.
  • Desenvolupar i publicar el reglament regulador del dret d’asil i protecció subsidiària per garantir els drets de les persones demandants d’asil i refugiades, tot permetent la residència i treball per motius extraordinaris en cas de denegació i que es renovi automàticament mentre es mantingui l’estada al país.
  • Tancar els Centres d’Internament d’Estrangers i, en el cas de Barcelona, que s’aturi la construcció de noves dependències per a dones.
  • Derogar la llei d’Estrangeria.
  • Acabar amb la política il·legal de les devolucions en calent.
  • Agilitzar el procés burocràtic per obtenir el permís de residència i de treball per les persones migrades, sigui presencial o telemàticament, flexibilitzant-ne els requisits, i al crit de REGULARITZACIÓ JA!
  • Acabar amb el control fronterer europeu de FRONTEX i permetre les operacions de les organitzacions que es dediquen al salvament marítim per evitar les morts per naufragi a la Mediterrània.
  • Millorar la protecció dels menors migrants que han arribat sols al nostre país.
  • Acabar amb el racisme institucional i social i amb la xenofòbia, mitjançant polítiques educatives i de sensibilització que posin fi al concepte de “l’altre” i promoguin la convivència entre iguals, permetent la diversitat cultural. Això no només envers les persones migrades, sinó també amb la comunitat gitana, objecte de múltiples actituds racistes molt arrelades en la cultura del nostre país.

En definitiva, caldrà treballar a fons entre les institucions i la ciutadania per fomentar les relacions d’empatia amb les persones nouvingudes, oferint-les-hi hospitalitat i considerant-les creditores d’una ciutadania compartida amb els mateixos drets de tothom.