Antonia García, treballadora de CIPO: “Jo també puc treballar i guanyar-me el sou”

L’Antònia García té quaranta-nou anys i és de la Creu de Barberà. Un cop va finalitzar la seva educació obligatòria a l’Escola Xaloc, va començar a treballar a CIPO. Va ser el 1992 i des de llavors és treballadora del Taller de manipulats de l’entitat. Cada dia agafa l’autobús amb dos companys més, perquè “si em deixen sola sé anar-hi, però a vegades em costa més”, explica.

Quan acaba la jornada laboral, tornen junts a la Llar residència Parc Central de CIPO, on l’Antonia resideix des de fa un parell d’anys. El seu és un exemple de com les persones amb discapacitat intel·lectual poden desenvolupar el seu propi projecte de vida.

Com arribes a la Llar residència?
Vivia amb la meva mare, però quan es va posar malalta jo ja no podia estar pendent d’ella les vint-i-quatre hores del dia. Per això, ens van proposar anar a una residència per a gent gran. Allà vaig estar vivint amb ella un any fins que em van donar una plaça a la Llar residència Parc Central de CIPO. Llavors, vaig marxar. Ara vaig a veure-la sovint, quan em porten les meves cosines, que són les meves tutores.

Com vas viure els primers dies a la Llar residència?
Era una cosa bona anar-hi, però, si et dic la veritat, a mi m’agradava l’altra, perquè estàvem les dues juntes, mai ens havíem separat la meva mare i jo. Pensa que han estat més de quaranta anys juntes! Al principi va ser una mica difícil, però després ja m’hi vaig adaptar i ja fa un temps que puc dir que és casa meva.

Consideres que va ser un canvi positiu?
A mi la llar residència m’ha donat la meva vida, perquè amb la mare no podia fer moltes coses. Tinc llibertat per escollir el que vull fer.

Amb la pandèmia, la realitat que vau viure segur que va ser molt diferent…
A mi em va afectar molt. Un any sencer que no podíem veure ni els pares, ni fer vida fora de la residència… Fèiem activitats per estar entretinguts, però durant un temps tampoc podíem anar a treballar.

A més de viure a la Llar residència, també ets treballadora de CIPO des de fa molts anys. Estàs contenta amb la feina?
Sí, a mi m’agrada anar a treballar. Jo recomano venir a CIPO perquè aquí treballem i ens donen un sou. Quan vaig acabar l’escola, havia pensat, en algun moment, que no podria fer-ho, això de tenir la meva vida, però sí: jo també puc treballar i guanyar-me el sou.

Gràcies al treball pots tenir una vida més independent, doncs.
Quan vivia amb la meva mare pensava: soc com el pare de la família i m’estic guanyant els cèntims. Amb el meu sou, ajudava a casa. Ara dono a les meves cosines el paper, m’ingressen els diners i em compren el que necessito: mitjons, roba… Jo em quedo amb diners per a les meves despeses. Així, si surto a prendre un refresc, me’l pago jo.

Els comentaris estan tancats