Des de la Fundació CERMA volem compartir amb vosaltres la història de l’Anna, una lluitadora que fa uns mesos que està amb nosaltres. Al llarg de la seva vida ha tingut les coses força difícils, però és un exemple de valentia i resiliència.
El meu nom és Ana i tinc 38 anys. He patit depressió, ansietat, consum d’alcohol i cocaïna des que era adolescent. La veritable raó per la qual he arribat a CERMA suposo que comença a la meva infància. Des de ben petita tenia problemes. El meu pare maltractava la meva mare i quan ella treballava, ell m’enganxava i abusava de mi. Això no va ser tot, quan vaig fer dotze anys el meu pare va acabar matant la meva mare perquè ella el va voler deixar.
Ens van adoptar els meus oncles als meus dos germans i a mi. Jo vaig començar a rebel·lar-me de manera descontrolada. Vaig deixar els estudis i vaig començar a endinsar-me al món de les drogues fins que vaig conèixer el pare de la meva filla Nerea. Amb ell vaig començar a ser feliç, em donava estabilitat, però això va durar poc. Quan jo només tenia 23 anys i la meva filla dos, ell va morir d’un càncer de pulmó.
En aquell moment vaig començar amb tractament psiquiàtric i medicació, però també consumia drogues cada dia.
Amb el temps, a la feina, vaig conèixer el pare del meu segon fill, Pol. Només al cap de tres mesos em vaig quedar embarassada. Vaig decidir tenir el meu nadó, sense saber que més endavant patiria infidelitats i maltractament tant físic com psicològic. La meva depressió i consum anava en augment i això va fer que els serveis socials em traguessin els meus fills.
Vaig aconseguir el valor d’abandonar aquest home i anar-me’n a viure sola. He estat vuit anys així, vivint sola, sense sortir de casa, sense aixecar-me del llit. Aquests darrers anys han estat intents de suïcidi, ingressos psiquiàtrics, medicació, alcohol, cocaïna…
Els metges em van dir moltíssimes vegades que la meva vida ja seria així, que no tenia remei i m’havia de tractar amb medicació, però no era així. Fa uns mesos vaig arribar a la casa de dones de la Fundació Cerma i tot va començar a canviar. Aquestes ganes tan horribles de voler llençar la tovallola, de no voler seguir amb la meva vida van començar a poc a poc a desaparèixer.
La medicació, la depressió, l’alcohol, les drogues… Tot això ja ha passat.
Ara em queda un llarg procés de continuar guarint les ferides, de lluitar, d’aconseguir que les ferides del meu cor, amb ajuda de Déu desapareguin. Em sento amb força i amb esperança. En el transcurs de la meva vida mai no vaig pensar que aquesta transformació fos possible i em sento molt agraïda per l’ajuda, l’amor i la cura que m’han prestat a Cerma.
Foto portada: l’usuaria CERMA, Ana Belén Sánchez. Font: cedida.
