Text: Salut Mental Sabadell
Les persones que tenim una relació amb el món de la salut mental, sempre estem escoltant les crítiques al sistema sanitari per la forma en què s’aborden els trastorns mentals. Hi ha una gran polarització entre dos grans criteris a saber:
- A) Els trastorns mentals són problemes psicosocials i requereixen actuacions socials per la recuperació de la persona.
- B) Els trastorns mentals són uns desajustos en la química del cervell i precisen una aportació farmacològica i altres actuacions per a la recuperació.
Enmig hi ha els pacients, que no saben a qui han de creure.
D’ençà dels anys 50 del segle passat es disposen de medicaments (neurolèptics) que han anat evolucionant, encara que sembla que no hem anat tan lluny com voldríem. No entrarem a explicar que es feia perquè no és històric el nostre propòsit.
Pel que fa als medicaments que ara es recepten en forma d’injecció us puc dir que els mes coneguts són Leponex de 40 comprimits de 100 mg (28,35 €); Abilify Maintena 300 mg (injectable) 315,49€; Zyprexa de 28 comprimits de 20 mg (105,78 €), Okedi (injectable) de 100 mg (335,14€). Aquests medicaments es donen sobretot en casos de brots psicòtics i es tendeix a proposar la injecció mensual sobretot amb la finalitat d’evitar l’abandonament del tractament (qui de nosaltres no s’ha despistat amb alguna medicina?)
Pel que fa a les patologies tipus depressió dos dels més coneguts són la Fluoxetina i el Citalopram quins preus no arriben als 16 €.
Hi ha consens en el fet que en casos de brots psicòtics, cal la medicació si més no en un espai de temps, i també hi ha consens que amb la medicació no n’hi ha prou per sortir del problema.
Un tractament per sortir de la crisi requereix que un cop passat el moment de confusió i símptomes més pertorbadors es comenci un treball terapèutic i aquí tenim un problema important: la xifra de psiquiatres a Espanya és de 12 especialistes per 100.000 habitants, mentre que a UK n’hi ha 19, a França 23 i a Alemanya 28. Suïssa en té 50.
Si no hi posem més diners queda clar que no hi ha altra sortida ni alternativa a seguir medicant indiscriminadament.
Tal com estan anant les coses a la sanitat, no podem esperar que la xifra de psiquiatres augmenti si veiem, que manquen metges generalistes i que es preveu difícil que el sistema universitari en generi més. Amb els psicòlegs clínics passa el mateix, hi ha gent amb el títol, però no hi ha moltes places per fer l’especialitat clínica, i als psicòlegs generals no se’ls permet fer teràpies. Si els plans no canvien, no podem deixar que “la naturalesa faci el seu curs” i, cal anar pensant a reforçar infermeria i millorar altres professionals com els educadors socials, que amb una formació més intensa en salut mental podrien ajudar molt.
Un dia no hi serem
De tot això es desprèn que els que estem concernits per aquesta realitat no podem parar d’insistir i de fer pressió sobre els gestors, i sobre els dirigents polítics especialment els consellers de Sanitat i de Drets Socials, als familiars ens cal pensar que un dia no hi serem i hem de fer passos perquè el sistema proporcioni uns recursos propis d’una societat desenvolupada.
