Foto Pepita i David. Autor: Grandalla.

“En David és com el Peter Pan, mai creixerà i sempre estarà al meu costat”

Entrevista realitzada per Palmira Pérez, coordinadora de la cooperativa Grandalla, dedicada a la integració social de persones amb discapacitat intel·lectual a través d’activitats de lleure.

Qui ets?
Sóc la Pepita Barrull, mare de tres fills: l’Ismael, la Fàtima i el David. També sóc membre del Consell Rector de Grandalla.

Qui és en David?
El David és com el Peter Pan, mai creixerà i sempre estarà al meu costat. Ell pot fer moltes coses que m‘omplen de satisfacció.  Moltes vegades la gent no el comprèn, sols ho pots comprendre si et toca de prop. La falta d’informació, a la població en general, fa difícil que el puguin entendre. El David va estar ingressat fins als tres anys.

Va haver-hi diferencies entre la maternitat del David i la dels seus germans?
El David fins als tres anys va estar ingressat i no vam poder gaudir de la seva infantessa. Sort que quan va néixer, l’Ismael i la Fàtima tenien 9 i 8 anys i els meus pares es van poder fer càrrec d’ells. Sempre estan molt a sobre del David. Necessitava un suport mes específic, i vam decidir buscar una altra alternativa.

Com vas arribar a Grandalla?
Quan el David era petit, anava a un esplai amb els seus germans, però va anar creixent i necessitava un suport més específic, i vam decidir buscar una altra alternativa. Em van parlar d’un altre esplai especialitzat, on no va anar gaire bé. Vàries famílies vam decidir crear una altra entitat, així va néixer Grandalla. En aquell moment el David tenia 20 anys i ara mateix en té 35.

Què ha passat en aquests 15 anys?
Hi han hagut alegries i ensurts. El David quan va néixer, li van detectar un aneurisma, el que provocar tots aquells anys al hospital fins que van trobar el tractament adient. Fa 12 anys la vàlvula que li van col·locar va deixar de funcionar i va haver de tornar a passar per quiròfan. Des d’aleshores el David és feliç però no té memòria. Això fa que visquem el dia a dia. L’aïllament social del col·lectiu és evident.

Creus que la participació del David en activitats de lleure ha estat un benefici per ell?
Sens dubte, penso que totes les persones amb DID (discapacitat intel·lectual i/o del desenvolupament) haurien de participar en activitats de lleure. Es difícil que per si sols tinguin un grup d’amistats amb qui poder sortir. L’aïllament social del col·lectiu es evident. Al David l’ha enriquit molt, es sociable i pot gaudir d’activitats de lleure i esportives.

Què falta per a que les persones amb DID puguin gaudir d’una vida normalitzada?
Que ningú els vegi com de segona categoria. Són nanos molt vàlids, poden fer i ser moltes coses però se’ls hi posen barreres. La ciutat hauria de fer més coses, no sols un dia a l’any.

Què creus que és el més injust per a les persones amb DID?
Quan vaig amb el meu fill, moltes vegades la gent et mira i fan comentaris. Un matí anava amb ell saltant pel carrer, i algú es va girar i va fer el comentari de: ‘Que colocón lleva este de buena mañana‘ i el pitjor de tot, és que no et pots girar i contestar-la per treure-li importància.

Perquè creus que van dir això?
Falta d’informació i d’empatia.

Com veus el futur?
Jo no penso en el futur, però de la manera en el que esta evolucionant tot, no el veig bé. Paraules moltes i recursos pocs. Què passarà quan jo falti? Perquè ja no són les ajudes, el meu fill treballa però tenen sous molt baixos que no els permeten poder costejar-se una vida digna. Per altra banda, encara que vulgui que tingui unes condicions millors pel futur, la majoria dels centres estan saturats i amb llistes d’espera. Qualsevol canvi que vulguis fer per a que el teu fill evolucioni, es inviable. Per llei de vida, nosaltres marxarem abans, i què passarà amb el meu fill?