Els últims anys cada vegada és més habitual sentir parlar de resiliència: com una necessitat, com un valor, com una competència clau en l’entorn laboral… La resiliència és de forma molt resumida la capacitat que té una persona per a resistir i afrontar situacions complexes i tenir l’aptitud de recuperar-se i reaccionar-hi positivament malgrat les dificultats.
Si bé s’utilitza per parlar d’una persona, crec que és extrapolable a l’àmbit social d’atenció a les persones i a l’àmbit més particular de la discapacitat intel·lectual que més conec:
- El propi naixement del gran teixit d’entitats socials cap els anys 60-70 va ser fruit de la resiliència principalment de les pròpies persones, així com dels familiars. Van passar d’estar a casa a associar-se i amb el suport de la societat civil, van començar a crear-se les primers escoles d’educació especial, tallers ocupacionals… El suport per part de les administracions arribaria a posteriori.
- La continuïtat amb els anys de la tasca de les entitats, volent mantenir i millorar la qualitat d’atenció, arribant a més persones i abastir totes les necessitats, fent-ho de forma més professional i entremig, garantint la seva sostenibilitat. Tot això, amb una mirada per part de les administracions que es manté de germà “pobre” de la Societat del Benestar en quan a % destinat al PIB, que en pressupostos catalans de l’any 2022 no arriba al 7%. Un 18% es dedica a Educació i un 27% a Salut.
- Resiliència en els i les professionals que escullen l’àmbit, tot i perpetuar-se una diferència salarial important per una mateixa tasca professional amb altres sectors com salut ex. Infermeria diferències >20% o amb serveis directament gestionats per l’administració pública, i tot i no tenir la mateixa consideració o “prestigi” per la societat en general.
- Les pròpies persones i les famílies que tot i que compten amb la voluntat de totes les administracions i societat de ser considerades persones de ple dret amb igualtat d’oportunitats: educació, treball, autonomia, atenció… viuen amb la realitat que encara queda molt camí a fer.
Com a entitat de l’àmbit de la discapacitat intel·lectual que copsem i patim el dia a dia, crec que toca dir en aquest article que “LA RESILIÈNCIA…TÉ LÍMIT”. Cal assegurar a les persones amb discapacitat una qualitat de vida i d’atenció.
I per això cal dignificar la professió i anar cap a una equiparació salarial amb altres sectors com salut. Actualment estem tenint ja grans dificultats per a contractar metges i metgesses o professionals d’infermeria als centres .
Així mateix, és indispensable garantir la sostenibilitat del serveis amb una adequació del finançament a la realitat de costos. A l’infrafinançament històric, agreujat per les retallades dels anys 2011-2012 i no recuperades, es sumen ara, els forts sobrecostos energètics i de preus, especialment en serveis residencials, posant-nos en situació d’haver de fer ajustaments que impacten en les persones i la seva atenció.
A data d’avui estem esperant encara revisió per part de la Generalitat de l’any 2022, sense haver-hi cap previsió pels pressupostos 2023 i cap anunci de compensació de les despeses extraordinàries energètiques, a diferència d’altres àmbits, com l’esportiu, on si n’hi ha hagut.
Montse Estrada, Gerent de la FUNDACIÓ ATENDIS
