A nivell legal, la resolució del 13 d’octubre de 2014, de la Subsecretaria de la Presidència, per la que es publica l’acord per a l’aprovació del “Protocolo Marco sobre determinadas actuaciones en relación a los menores extranjeros no acompañados, defineix MENA en el seu capítol I, apartat 2n:
“extranjero menor de dieciocho años que sea nacional de un Estado al que no le sea de aplicación el régimen de la Unión Europea que llegue a territorio español sin un adulto responsable de él, ya sea legalmente o con arreglo a la costumbre, apreciándose riesgo de desprotección del menor, así como a cualquier menor extranjero que una vez en España se encuentre en aquella situación”.
Amb poques paraules i algunes gràfiques, l’SCAI alerta de la falta d’atenció envers els infants i joves d’origen estranger no acompanyats que arriben al nostre país. Si per les persones adultes que es troben entre nosaltres ja és molt difícil trobar un camí digne per començar de nou, com ens imaginem el destí d’aquests infants i joves?
En base a diferents estudis i testimonis, les condicions d’atenció dels centres d’acollida per MENA són preocupants. Destaquem:
– La manca de seguiment als menors i de les obligacions de respectar els drets dels menors.
– Centres massificats, amb joves de moltes nacionalitats i perfils heterogenis.
– Predomini d’un discurs de discriminació: no són delinqüents (sovint arriben als centres acompanyats de la policia), són infants i joves.
– Poca informació envers els veïns i veïnes de la zona on s’ubiquen els centres, que sovint desconfien i alimenten determinats prejudicis per part de la ciutadania.
– Manca de protocols per a l’obertura de centres.
– Falta de seguiment i fiscalització dels recursos dels centres gestionats per les entitats/empreses/fundacions.
– Manca escoltar i donar veu als nois i noies que arriben i també als educadors i educadores que sovint treballen sota pressió.
– Doble discriminació dels joves subsaharians: les proves d’edat són menys fiables i el seu camí per arribar a Espanya habitualment és més llarg i arriscat, amb unes condicions d’arribada pitjors.
I aquesta gràfica només es refereix als infants i joves que han estat registrats d’alguna manera per les Administracions Públiques i a més estan tutelats per l’Estat, és a dir, no reflexa els centenars de persones menors d’origen estranger no acompanyades que es troben en situació de carrer, ni totes aquelles que “han decidit” marxar dels centres tutelats.
“En 2016 abandonaron voluntariamente los servicios de protección (figuran «en fuga») un total de 825 menores (55 niñas y 770 niños), de los que se ignora su paradero actual. De ellos, 331 estaban en Andalucía, 230 en el Euskadi y 66 en Ceuta.” (Save the children, 2018).
