El passat 5 de juliol al Centre Cívic Avel·lí Estrenjer de Terrassa va acollir la primera projecció del documental No t’oblidis de respirar, de Cristina Salmerón. Més de 70 persones van poder emocionar-se amb la història d’en David, protagonista del documental que busca donar veu i visibilitat a les persones amb malalties neurològiques i retre homenatge als centenars de persones voluntàries que les ajuden diàriament.
Avui al Racó de Vàlua en parlem amb la directora Cristina Salmerón, graduada en Comunicació Audiovisual a la UAB.
Què et va llançar a fer el documental No t’oblidis de respirar?
Tot va començar com un projecte universitari en l’assignatura de documental, però ràpidament es va convertir en un projecte vital. Quan vaig conèixer en David i la seva família, vaig saber que aquella era la història que jo volia explicar, un exemple de superació, de lluita i d’amor. L’inconvenient? Que formava part d’una assignatura universitària i s’havia de fer a corre-cuita, com gairebé tot. Els avantatges? Infinits.
Quina relació has establert amb en David, el protagonista del documental?
En David és una flama que sempre roman encesa. Fins i tot en l’habitació més fosca… i conèixer-lo ha estat una de les millors experiències de la meva vida, perquè s’ha guanyat un lloc al meu cor. Tant ell com la seva mare i el seu pare. La seva personalitat i la seva entrega pels altres t’enamoren, i amb aquest documental de ben segur que més d’un també ho farà…
Quin missatge has volgut transmetre?
Les malalties neurològiques ens poden tocar molt de prop, i el missatge que volia transmetre era absolutament positiu. Que tot i patir-ne una i haver de refer la teva vida completament, l’esperança no s’ha de perdre mai, i s’ha de continuar treballant per aprendre coses noves i fins i tot adonar-te d’aquelles que sempre han passat desapercebudes…
Per què creus que és necessari donar veu i visibilitat a les persones amb malalties neurològiques?
Crec que és necessari perquè com he dit, et poden tocar molt de prop, i la gent ha de conèixer què són, com afrontar-les i el més important, la quantitat de professionals i voluntaris que treballen cada dia per ajudar a aquestes persones. Una de les pors més grans actualment és el fet de sentir-se sol@, i considero que aquest documental t’ajuda a adonar-te que no ho estàs. Associacions com l’AVAN faciliten la vida d’aquestes persones, i és necessari que la gent les conegui perquè la seva tasca és imprescindible.
Com valores l’estrena?
Molt positivament, en primer lloc per la quantitat de gent que hi va assistir (més de 70 persones). En segon lloc pel posterior col·loqui, perquè van sorgir preguntes molt interessants i els assistents es van mostrar molt participatius. I en tercer lloc (i per mi el més important) perquè va emocionar, perquè la gent es va sentir identificada amb el David i la seva família, i al final, es tracta d’això, si t’emociona vol dir que et toca de prop, i al final la realitat supera sempre la ficció…
