“Prou hauria de ser Prou”

Sota el lema “Prou retallades. És hora de donar solucions” el passat 11 d’abril i 21 de maig es van realitzar manifestacions en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual. 6.000 persones entre representants d’entitats, familiars, professionals i les pròpies persones amb discapacitat omplien els carrers de Barcelona per dir que ja n’hi havia PROU.

Tota una fita que hauria d’alarmar venint d’un sector amb molta resistència a l’adversitat  i  habituat a haver de conviure amb dificultats però molt poc a fer-ho a través de reivindicacions massives com aquestes, probablement, entre d’altres, per les dificultats de fer-ho el propi col·lectiu en primera persona.

En el cas dels serveis  socials d’atenció a persones amb discapacitat intel·lectual és dir PROU a una situació insostenible després que a un finançament públic ja molt precari abans de la crisis, s’hi afegís una congelació l’any 2009 agreujada al 2011-2012 per importants retallades que a data d’avui no s’han recuperat en absolut i tampoc existeix cap compromís en ferm de l’administració per fer-ho.

El sobreesforç d’entitats, famílies i especialment de professionals que porten ja una dècada assumint sobrecàrregues de treball així com una congelació salarial, ha permès mantenir una atenció de qualitat a les persones  però s’ha arribat a una situació límit  que té nom i cognoms: parlem de les 7.500 persones per qui la residència o llar és casa seva, o bé de les 940 persones que van cada dia al centre de dia especialitzat.

Probablement és un PROU dit ben alt  però amb sense o poc altaveu. Després d’una certa millora i de tants anys d’ajustos mantinguts estem en un període on es succeeixen demandes de molts sectors i especialment dels àmbits de l’“Estat del Benestar” on la crisis va ser especialment dura. És en un moment de “normalització” i reducció de l’impacte del fet de la reivindicació en sí.

A més, a diferència de pilars tant importants com Sanitat o Educació que afecten a tothom, la discapacitat intel·lectual és una realitat d’un percentatge baix de població. Això comporta molt poc impacte mediàtic, social i possiblement poc motor de pressió per l’administració.

Lamentablement després de dos mesos és un PROU sense resposta, no complint ni tan sols unes millores simbòliques que no recuperaven ni les retallades de fa vuit anys.

S’és conscient que la situació continua sent complicada, que els recursos són limitats, que hi ha noves necessitats que cal atendre com els menors no acompanyats… però  també cal tenir ben present que és un sector que porta a terme un servei públic principalment des de la iniciativa privada sense cap ànim de lucre, que té tot el focus en l’atenció de qualitat de la persona, que fa anys va deixar enrere el model del voluntariat i beneficència cap a un model professionalitzat i que quan DIU PROU HAURIA DE SER PROU.

Montse Estrada Giravent, Gerent Fundació Atendis

Comments are closed.