Una de les experiències més frustrants que pot tenir algú que té cura d’una persona afectada amb un trastorn mental, és mantenir un diàleg fructífer per arribar algun acord relatiu a la continuïtat de la medicació i el tractament. Això és degut a la no consciència per part de la persona, d’estar patint un trastorn mental. Llavors es parteix de dos punts de vista completament oposats o podem imaginar que és com si no parlessin el mateix idioma.
Li podem preguntar a algú que està ingressat a una secció de psiquiatria, per què és allà i ens donarà una explicació que ens costarà d’acceptar tal i com ens ho conta.
Tothom que hagi passat per l’ingrés d’un familiar, sabrà els sentiments de culpa que ha tingut en veure que, el seu familiar el fa únic responsable de la situació, per haver actuat davant d’una situació insostenible.
Faré referència a un llibre que consulto habitualment: “Jo no estic malalt, no necessito ajuda” el llibre està escrit per un psiquiatre americà de nom Xavier Amador. El doctor Amador explica que, en les converses amb el seu germà, diagnosticat com esquizofrènic, a cada dosi de realitat que intentava introduir, l’altre responia amb més negacions i a cada ronda s’enfadaven més i més, per tant, va adonar-se que no havia d’entrar en el que anomena el ball de la negació.
Una idea important: No perdre el temps intentant que acceptin una realitat distinta de la que tenen al cap en aquell moment.
Hi ha alguns corrents d’opinió que consideren que no hi ha evidències científiques relatives del que es diu malaltia mental, i que ara anomenem trastorn mental, però això no treu que seguim tenint un greu problema amb les conductes i el funcionament diari dels afectats.
Una altra idea important és que hem d’entendre que el rebuig de la persona a acceptar el tractament és el resultat normal d’una disfunció cerebral que escapa al seu control i vostè veurà que no s’ho ha d’agafar com una cosa personal, ni fer-li retrets perquè sembli que ell/a es nega acceptar el tractament d’una manera deliberada.
El que el Dr. Amador proposa és: actuar com un observador neutral, i formular les nostres intervencions de manera que s’adrecin a observacions que l’altre pot compartir.
Evitarem dir: “si haguessis pres la medicació, no hauries acabat a l’hospital”.
És millor fer preguntes: “Es van calmar les veus quan vas deixar la medicació”? O bé: “Quant de temps va passar entre deixar la medicació i tornar a l’hospital?”.
No voldria acabar sense dir que la medicació és necessària, però no suficient per recuperar la persona, cal un treball amb un psicòleg per fer canvis en la manera de pensar i en els hàbits, que consolidin les millores, però en aquests moments amb les dotacions actuals el panorama no és òptim. En aquests dies hem escoltat en algun medi que, els terminis per ser atès per un professional, s’allarguen per damunt dels 30 dies i hom pot veure que per als nostres familiars aquest termini es perjudicial. Cal que hi pensem.
Ricard Tolosa, President de SALUT MENTAL SABADELL
