Ricard Tolosa
President de SALUT MENTAL SABADELL
Espero que el títol sigui prou cridaner per obtenir l’atenció del lector no iniciat en aquest llenguatge. Podríem donar la definició i ja està, però serà més productiu que fem quelcom més pràctic i enumerem algunes de les manifestacions més habituals.
Podem apreciar a la persona, canvis en el ritmes de son i en la intensitat de l’activitat, suspicàcies o reticències innecessàries, sentir-se objecte d’atencions d’estranys o persones amb les que gairebé no té relació. Preocupar-se molt per circumstàncies poc rellevants, obsessionar-se amb temes religiosos, donar més importància del que és habitual a noticies o comentaris dels mitjans de comunicació.
També pot passar que hi ha coses que es deixen de fer com és la cura de l’aspecte personal i hàbits de higiene, estar aïllat i capficat mes temps que abans, deixar de fer coses que li resulten agradables.
Mestres, companys, monitors, entrenadors que passen temps amb la persona, poden aportar molta informació útil.
Hem d’estar al cas de les informacions que puguem rebre de persones que comparteixin algun espai amb qui experimenta els pròdroms. Hem de ser conscients que sovint qui passa més temps amb la persona afectada, no són els familiars. Mestres, companys, monitors, entrenadors que passen temps amb la persona, poden aportar molta informació útil.
Les actituds recomanades davant d’aquestes situacions són, en primer lloc, assegurar-nos que estigui prenent la medicació prescrita, si és el cas. No podem abordar una comunicació si la persona no està calmada. Hem d’escoltar el que ens vulgui dir encara que no ens semblin raonables les seves propostes. Encara que escoltem i siguem empàtics no hem de seguir-li el corrent, ni estar d’acord amb el fet que és vigilat per éssers extraterrestres, però sí que hem de fer-li notar que sabem que ho passa malament i que ens sap greu.
També convé si és en tractament, demanar un avançament de la consulta amb el/la psiquiatra i si és una crisi aguda, és possible que s’hagi de fer una hospitalització, si es pot de manera programada, doncs a casa potser no es donen les condicions, però no sempre és possible i més quan estem veient que de vegades els pacients romanen a urgències perquè els serveis estan saturats.
No hem d’oblidar que al darrera hi ha una família.
Tot i que estem centrant-nos en la persona afectada, no hem d’oblidar que al darrere hi ha una família que veu que se li ha alçat un panorama inquietant i que no sap cap a on evolucionarà la malaltia, els pares en especial, se senten responsables del que està passant i sofreixen un desgast important. Sempre que es pugui hom ha de cercar ajuda en grups experts on poden recollir experiències útils i evitar camins que val més no transitar.
Hem de ser conscients que amb les pastilles no n’hi ha prou.
Un tema que no hem de deixar de considerar és l’estigma, que és amagar la situació per por del que diran altres persones, encara que tampoc ho hem de pregonar, perquè hi ha gent que no té prou capacitat per entendre el dolor que hi ha per un trastorn mental. No ens hem de martiritzar silenciant una situació que més prest o més tard es coneixerà i de la qual no hi ha cap grup social que se’n surti, tant si tenen recursos econòmics com si no en tenen, si són universitaris o analfabets, siguin de la religió que siguin, visquin a la ciutat, a la selva, o al camp. Cada dia és el dia de la salut mental.
