Parlar amb Carme Valero Omedes és, en primer lloc, un plaer. Va començar a practicar atletisme a Sabadell als 12 anys i als 22 ja era doble campiona del Món de Cross (1976 i 1977) i abans, tercera (1975). És la ‘Referència’, en majúscules, no només de l’atletisme, sinó de l’esport i, en concret, la pionera en el món esportiu amb veu de dona. Va ser elegida com a millor atleta espanyola del segle XX i els seus èxits 45 anys després de l’últim títol mundial no han estat igualats.
En aquesta entrevista amb la Carme Valero, parlem de tot: dels seus inicis, dels seus èxits, dels problemes que va tenir per competir en aquella Espanya dels anys 70 i principis dels 80 fins que va plegar un cop va ser mare amb 25 anys. També, com a opinió personal, de la falta de reconeixement que ha tingut la seva figura a Sabadell, la ciutat que va fer gran amb els seus èxits mundials.
Com va començar tot?
Jo vivia a Cerdanyola i veia passar els atletes com corrien. Un dia li vaig preguntar a un senyor ‘On he d’apuntar-me per córrer?’ i em va dir que a Sabadell. En aquell temps vivia al carrer Sant Antoni la meva tieta Felisa, i tota la família vam marxar cap a Sabadell. El meu pare va canviar de feina. Les meves germanes eren a l’escola i a la universitat, i la meva mare, sempre era al meu costat. Per exemple arribava de córrer de Lasarte (País Basc) i de seguida ja cuidava les sabates.
Córrer sempre ha estat un plaer per tu, o això sembla
Així és. Jo sempre anava corrent a tots llocs, ja per Cerdanyola i després a Sabadell. Recordo, el primer dia d’entrenament. Jo tindria 13-14 anys o així. Vaig córrer 20 minuts i ja em van dir prou per avui. Em vaig quedar plorant perquè jo volia córrer més. Em va veure el Paco Benavente i em va dir. Tranquil·la que ja correràs. Ara quan veig que hi ha alguns atletes que es queixen en alguns entrenaments penso… jo sortia corrent de la feina per anar als entrenaments i era un plaer per mi.
La teva família ha estat molt important per tu.
Totalment. La meva família es va sacrificar molt per mi. En aquella època als 14 anys tothom treballava. Els meus pares no tenien diners per comprar les sabates i vaig començar a treballar a la botiga del (Josep) Molins. El meu pare va morir massa aviat amb 57 anys i en aquell moment va ser molt dur. Aquest estiu també ho ha estat amb la mort de la meva mare. La millor persona del món.
Què recordes d’aquelles primeres victòries?
M’agradava tant córrer que ja sent juvenil guanyava algunes curses de categoria absoluta. De seguida també vaig veure que tenia més problemes pel fet de ser dona. En aquell temps seria l’any 1973 o així per obtenir el passaport per competir a l’estranger havia de passar dues proves de ‘canastilla’ i de política. Va haver-hi problemes amb el meu examen que segons deien ‘es va perdre’. Em vaig trobar davant de Pilar Primo de Rivera que va parlar amb mi. Em va preguntar, que què havia passat? i finalment vaig fer l’examen oral, el vaig aprovar i em van donar el passaport.
[Pilar Primo de Rivera era la responsable de la ‘Sección Femenina’, la versió femenina de la Falange que va actuar durant 40 anys (1934-1974), primer amb el seu germà José Antonio i després amb ella. L’any 1973, tenia 280.000 militants]
I després d’aquests entrebancs burocràtics arriba la millor etapa. Et va agafar de sorpresa l’èxit?
M’agradava molt córrer i vaig començar anant als campionats Mundial de Cross. Vaig ser 31a i 25è els dos primers anys. Després vaig ser tercera (1975), i primera dues vegades (1976 i 1977) i més tard 10a (1978) recordo que tenia anèmia, però em va dir de competir per ajudar a la selecció per equips (6a posició).
Valero va guanyar el Mundial de Cross de 1976 a Chepstow (Gran Bretanya) amb un temps de 16 minuts i 19 segons. Va treure 20 segons de distància sobre la soviètica Tatiana Kazankina – doble campiona olímpica aquell any als Jocs de Montreal-. L’any 1977 va repetir l’or al Mundial de Düsseldorf- Alemanya) amb un temps de 16:26, dos segons menys que una altra estrella soviètica, Lydmila Bragina.
Aquella nena que corria amb 12 anys i ja era doble campiona del Món amb 22. Com recordes aquelles finals?
Va sorprendre molts quan vaig ser tercera. Després va ser molt especial guanyar el primer cop. També crec que si Mariano Haro (l’atleta espanyol més important dels anys 60 i 70) hagués aconseguit els meus resultats ja hauria vingut la televisió a aquell primer campionat del món. Més tard sí, va haver-hi una època que no parava de fer entrevistes. El segon cop que vaig guanyar, el meu entrenador va plantejar la cursa per atacar a un quilòmetre pel final. Jo psicològicament estava preparada per competir, atacar al final i guanyar.
Amb 21 anys, vas ser la primera atleta espanyola en uns Jocs Olímpics: Montreal 76.
Allà tot va anar malament. Vam anar vuit dies abans de començar els Jocs i tots els entrenadors em miraven a la pista. Tots em cronometraven. Era el centre de l’atenció. A la competició, no vaig poder fer res. A falta de 120 metres per acabar la cursa, directament em va treure de la pista una atleta. La Federació podia haver fet alguna cosa. De fet, si hagués passat ara m’haurien requalificat. Tot va sortir malament.
Què va passar amb la Federació?
D’entrada crec que si hagués estat un home, m’haurien tingut més en compte. La cosa ja va començar malament. Em van donar un xandall i era de la mida d’un jugador de bàsquet. Em sortia xandall per tot arreu. Vaig dir que m’ho arreglessin i em van dir que em poses un altre. Jo tenia un que posava Catalunya i va haver-hi bastant soroll per aquest tema i amb moltes crítiques sobretot quan no vaig tenir els resultats que esperaven.
Crítiques sent doble campiona del Món amb 22 anys. Sort de José María Garcia, oi?
Quan guanyes tot és perfecte, però quan no… ja veus. Tinc un gran record de Jose María García. Era com es diu un ‘matador’. Vam parlar clar un dia i a partir d’aquell moment em va ajudar molt. És una gran persona. Recordo que després d’alguna cursa, si alguna persona es ficava amb mi, ell em defensava. Em deia ‘Te llamo a las 12 de la noche’ i així sempre que em deia sortia en antena.
Per què vas deixar tan jove l’atletisme?
Tenia 24 anys i volia ser mare. Un any després de ser mare, vaig tornar per disputar el Campionat d’Espanya. Un directiu, un tal José Manuel Ballesteros em va dir: ·Què hi fas aqui? No guanyaràs, i no aniràs al Campionat del Món”. Jo vaig sortir a la pista i vaig guanyar. Llavors, em va donar la medalla i vaig ser ja la que li vaig dir. “Aquí tens la teva faldilla ves tu a córrer el Campionat del Món”. I no vaig anar. Allà on no et volen, no val la pena anar. Després ja vaig decidir plegar.
Déu-n’hi-do. Una carrera curta però amb moltes medalles de qualitat.
Uy això és una altra història. Durant 30 anys em vaig quedar sense les medalles. Primer li vaig deixar les medalles a una gran persona com és el Josep Maria Antentas per una exposició. Lamentablement les van robar del seu cotxe. Després van fer rèpliques, però també les van robar de les pistes. I fins i tot alguna medalla del Pavelló del meu poble (Castelseras, Terol). Després de 30 anys em van donar una sorpresa i gràcies a les medalles de José Manuel Abascal (bronze als Jocs Olímpics de Los Angeles’84) que es una gran persona, vaig recuperar-les en forma de rèpliques. Una bonica sorpresa on van participar l’Antentas, el Pep Molins, el Ricard Rof i el mateix Abascal.
Una opinió personal. Crec que Sabadell et deu un reconeixement
Mira, la qüestió és que aquest reconeixement per una cosa o por un altre, sigui per canvis polítics o pel que sigui no ha arribat. Jo no li dono importància. Soc una persona que estic amb les persones que m’estimo i que m’estimen. Soc feliç i m’agrada estar amb la meva gent. Sempre he col·laborat amb qui m’ho ha demanat. Vaig estar quatre anys amb el Jose María Odriozola a la Federació Espanyola i al CN Sabadell tant en una etapa de quatre anys amb el Carles Ruiz i en els últims anys amb el Claudi Martí, fins al moment que ja no vaig poder. En Claudi és un ‘coco’ i una gran persona.
Finalment, com a pionera i referència exitosa, com veus ara mateix l’esport, en l’àmbit femení?
Han passat molts anys. I en aquell moment, jo vaig posar el granet de sorra com totes les dones de la meva generació i les de després fins avui. Crec que ara es veu més visibilitat i comença a haver-hi el reconeixement després del treball de molts anys. Hi ha molta gent que ha lluitat per aquesta igualtat.
Gràcies Carme. Una dona 10.
Foto portada: Carme Valero, divendres passat durant l’entrevista al centre de Sabadell. Autor: J.Sánchez
