El mes de març és sinònim de bàsquet universitari als Estats Units. Durant unes setmanes, el món esportiu es paralitza per seguir els partits de les millors universitats del país, on les estrelles del futur acaben de formar-se abans de fer el salt al professionalisme. Aquesta temporada hi ha participat per primera vegada l’entrenador sabadellenc Quim Gómez, que després de molts anys picant pedra al bàsquet local ha decidit creuar l’Atlàntic per formar part del cos tècnic de Western Michigan.
El cas de Gómez és una excepció en una lliga que compta amb escassos entrenadors internacionals. L’entrevistem perquè ens expliqui com ha estat la seva experiència després que el seu equip hagi caigut al torneig de conferència.
Com t’arriba l’oportunitat d’entrenar als Estats Units?
Ha estat un procés llarg. En els darrers anys, algunes jugadores que van passar pel projecte que dirigia al Club Natació Sabadell, després al Sabadell BQ Vallès, van entrar en contacte amb diferents universitats per marxar a jugar als Estats Units. Jo en aquell moment coneixia una mica el funcionament del bàsquet americà, però el fet d’acompanyar-les i mirar quines eren les millors opcions per a elles va fer que m’hi endinsés encara més.
Arrel d’això, una de les agències que es dedica a buscar beques internacionals va contactar-me perquè l’ajudés amb l’apartat esportiu. En una de les reunions que feiem amb entrenadors va sorgir una bona sintonia amb l’entrenador responsable de Western Michigan, Shane Clipfell, que va tenir una baixa al seu staff i em va dir ‘escolta, per què no omplim el buit amb algú que ens pugui portar jugadores estrangeres?’. Una vegada li vaig donar l’ok van passar uns mesos fins que no es va concretar tot el tema de paperassa, que sempre va molt lent.
Com ha estat la teva primera temporada als Estats Units? Has trobat moltes diferències amb el bàsquet europeu?
La veritat és que ha estat molt bé. Primer has d’adaptar-te a una nova cultura. Sona molt a tòpic, però aquí hi ha una alimentació totalment diferent a la nostra i quan arriba l’hivern tenim un clima molt extrem. Hem arribat a estar a -30 graus, que és una brutalitat. Acostumar-se a tot això ha estat un canvi important, però també ho és la part del bàsquet, perquè el reglament de la NCAA té coses diferents i generalment és un joc molt més físic que l’europeu. Jo he tingut la sort que l’staff ha estat molt receptiu amb totes les meves propostes i que tot el que he posat damunt de la taula s’ha debatut i acceptat. Puc dir que les expectatives que tenia abans de venir s’han vist superades.
Quins recursos té un equip com el vostre?
El potencial és molt diferent segons les universitats, però podríem dir que de les 360 que n’hi ha nosaltres estaríem en una classe mitjana. Tenim més recursos que la majoria dels equips professionals europeus, tant a nivell d’instal·lacions com de dimensió del cos tècnic, salaris dels entrenadors i qualitat del material. En quant a les jugadores, estan becades i tot i que estan en etapa formativa es troben en una dinàmica professional d’entrenaments, tractaments i viatges.
El més interessant del bàsquet universitari és precisament això, que tens la doble vessant de recursos i de formació. Nosaltres, per exemple, tenim un pavelló de 6.000 espectadors. Al cos tècnic, a més de l’entrenador principal, som quatre ajudants, un preparador físic i un equip de fisioteràpia. Crec que no hi ha pràcticament equips a Europa amb les mateixes condicions que tenim nosaltres, més enllà d’alguns equips d’Eurolliga o Lliga Femenina.
Tota aquesta inversió es tradueix en un major seguiment de la competició?
Aquí l’esport s’estructura en diverses estacions: a la tardor toca el futbol americà i el volei, després ve el bàsquet i la gimnàstica, ara que hem acabat nosaltres comença el bèisbol i el soccer… això fa que cada estació tingui el seu esport i el públic concentri tota la seva atenció en la competició. En el nostre cas, a nivell mediàtic tenim un periodista de la universitat que viatja amb nosaltres per donar-nos cobertura. A més, tots els partits es retransmeten, tant a casa com a fora, i tenim un comentarista de la ràdio que acompanya l’equip i entrevista les jugadores. El seguiment és molt alt, però també perquè el sistema ho facilita.
En els darrers anys hi ha moltes jugadores formades al bàsquet espanyol que han decidit marxar als EUA. Per què creus que es dona aquesta fuita de talent?
En primer lloc, cal tenir en compte que quan les jugadores espanyoles arriben als 18 anys d’edat o tenen un nivell altíssim per competir a Lliga Femenina o han de jugar a segona, tercera o quarta divisió, on les condicions econòmiques són molt dolentes i és molt difícil compatibilitzar els estudis acadèmics amb jugar a un cert nivell. Als Estats Units, en canvi, les universitats tenen molts recursos destinats a aquest perfil de jugadores. Per tant, aquí s’obre una via no només per aprendre l’idioma sinó també per poder seguir jugant a bàsquet a un bon nivell mentre fan contactes i estudien amb totes les facilitats.
En el cas del bàsquet masculí, això és una mica més difícil perquè hi ha més clubs professionals a Europa que tenen recursos per retenir els seus millors talents. A més, podríem dir que els jugadors europeus que són d’una segona línia moltes vegades no són millors que la ‘classe mitjana’ americana, sobretot en la part física, que aquí és molt important per als entrenadors.
Comentaves fora de micròfon que tenim un bon grapat de sabadellenques a la lliga universitària. Has pogut seguir el seu desenvolupament?
Sí, puc parlar sobretot de les jugadores amb les que tinc més relació perquè han sorgit del projecte esportiu que liderava al Club Natació. Per exemple la Laura Nogués, que ara està a American University i ha fet una molt bona temporada. De fet, era la base titular fins que es va lesionar i això va fer que es resentís el seu equip i no pogués avançar massa al torneig de conferència. També hi ha la Marina Asensio, que està a South Florida, una universitat potentíssima, i aquest any ha tingut una miqueta menys de minuts perquè a l’equip li ha costat arrencar més que altres temporades. I després està la Clara Gómez, que ha passat de la universitat de Colorado State a New Hampshire i ha tingut molta més presència que a les anteriors temporades. A més, hi ha repartides per la lliga unes quantes jugadores que no són de Sabadell però que també van passar pels equips del Club i que també les estic seguint amb atenció.
Amb la perspectiva que et permet tenir la distància, com veus la salut del bàsquet sabadellenc? Sempre es parla d’una bona pedrera, però en canvi no tenim equips sèniors a categories capdavanteres.
Jo crec que el bàsquet de Sabadell està en un bon estat de salut. En la meva opinió, hi ha projectes que estan avançant molt bé, ja no només a nivell competitiu, sinó també en el volum de llicències, que deu estar en un dels seus pics històrics. És cert que pot semblar contraproduent el que aniré a dir, però crec que part d’aquesta bona salut del bàsquet formatiu es deu la manca de recursos, que ha obligat els clubs a enfocar-se en les tasques de formació i oblidar-se d’aquests primers equips que hem intentat tenir a grans categories i que consumien molts recursos.
S’ha de valorar que s’està fent molt bona feina a la base per part de totes les entitats, cada una amb les seves característiques i capacitats. Crec que la única cosa que ens falta com a ciutat és poder unir esforços en forma d’un projecte més global que permeti que els jugadors que generacionalment tingui el Sant Nicolau, el BQ, el Club Natació o l’Escola del Carme, per mencionar-ne uns quants, puguin quedar-se a Sabadell a competir i no haver de marxar de la ciutat.
Continuaràs a Western Michigan la pròxima temporada?
De moment toca esperar a les reunions tècniques. En principi, tinc un any més de contracte amb la universitat i la meva intenció és quedar-me aquí, perquè estic molt a gust i sobretot crec que aquí soc una persona útil i estic ajudant a fer crèixer el programa. No penso molt a llarg termini. Sí que crec que tal i com està estructurat a Espanya el bàsquet formatiu, que és el que més m’agrada, és difícil que pugui tornar. Malauradament no pots fer una vida amb condicions dignes amb els recursos que hi ha.
Foto de portada: Quim Gómez, entrenador sabadellenc a la universitat de Western Michigan. Autora: Alison Huss
