Antonio Hidalgo és un dels protagonistes per entendre el Sabadell dels 10 últims anys. Va arribar l’any 2012 quan el Sabadell el “va rescatar” i a Sabadell es va tornar a sentir futbolista fins el 2015. L’any 2019 va ser ell qui va arribar per rescatar l’equip del descens a Tercera. Durant dos anys i mig va viure “una muntanya russa d’emocions” amb l’ascens a Segona A i el posterior descens i la destitució el novembre passat. Sens dubte el pitjor moment per tothom.
Durant els últims vuit mesos, Hidalgo s’ha dedicat a veure molt futbol i a gaudir de la família. Segueix de ben a prop la situació del seu Sabadell, a l’espera de renovar una temporada més el carnet de soci. Ha sonat per entrenar el Barça Atlètic però haurà de ser en un altre projecte. Parlem de tot en una entrevista a la redacció d’iSabadell.
La setmana passada parlàvem amb Josu Ozkoidi. Ens deia que “el futbol no te memòria” i que vostè havia fet molt pel Sabadell”
Casualitats de la vida. He estat de vacances a Formentera i me’l vaig trobar. Vam estar parlant una bona estona i explicant batalletes. Josu és part de la meva gent. Em van ajudar molt quan vaig arribar i jo també els vaig ajudar amb ells. Parlo de Josu com d’Angel, Aleix, Pedro, Edgar, Ian (Mackay), Grego, Boni, Óscar i em deixo alguns. Estic tremendament agraït a tots ells i mai els podré agrair prou. Son part de la meva gent i ho dono tot per ells.
Per cert, Josu Ozkoidi que ens parlava del seu futur lligat a Madrid, ha fitxat pel Rayo Majadahonda de Primera RFEF.
La seva vinculació al Sabadell va començar el 2012 com a jugador. Ara fa 10 anys com ho recorda?
Jo venia d’una època difícil de la meva vida com a jugador.
Era l’última oportunitat per reenganxar-me al futbol professional. El Sabadell em van rescatar. Va ser una de les meves millors etapes de la meva carrera.
De rescatat a rescatador. De jugador a entrenador.
El Sabadell és casa meva i quan em truquen aquí vinc. Sempre m’han tractat bé i després de tot visc a 30 minuts d’aquí. Tant Àxel [Torres] com ‘Juve’ [Juvenal] van tenir un paper fonamental en un primer moment. Després vaig arribar a un acord amb Esteve [Calzada] i Bruno [Batlle]. I si, en aquell moment la situació era delicada amb set jornades per davant per evitar el descens a Tercera i ho vam aconseguir a Olot.
Aquell dia va dir més o menys que el Sabadell no podia tornar a viure una situació així.
No recordo exactament quina va ser la frase, però volia expressar que el Sabadell havia de canviar i es va notar. El treball que es va fer institucionalment ha estat molt bo. La injecció econòmica va permetre una estabilitat necessària per tirar endavant.
D’Olot a Marbella. 14 mesos amb liderat, pandèmia i ascens.
Va ser un any complicat. Es va fer una plantilla per intentar fer el salt. Vam començar molt bé i pel camí va arribar la covid amb tot el que va significar. Ningú esperava que poguéssim assolir l’objectiu i va ser de forma molt merescuda. Potser allà vam tenir tota la sort -dues tandes de penals- que després no vam tenir les següents temporades. Va ser un repte majúscul i una enorme alegria de retornar al Sabadell al futbol professional. Vam gaudir molt aquells dies a Marbella.
Ascens a finals de juliol i la lliga va començar al setembre. Va faltar temps per fer una millor preparació?
Havíem assolit una cosa tan bonica que ens donava igual si haguéssim començat la lliga, el dia següent de Marbella. No era el més important. El problema va ser començar la lliga sense molts jugadors importants – uns per lesions i altres amb covid-. Durant aquests últims mesos he tornat a veure el primer partit contra el Rayo i l’onze hauria estat molt diferent del de la jornada 6, per exemple.
Malgrat les cinc primeres derrotes, la permanència va quedar només a un gol de distància.
Com et deia, he vist i repassat molts d’aquests partits. L’inici ens va llastrar moltíssim. Vam jugar contra Rayo, Mallorca i Espanyol que van ser els tres equips que vam pujar. Vam perdre molts punts a l’últim minut. Després de tot, si el Rayo no hagués perdut a casa, igual ens hauríem salvat, però són aquests ‘I si’ del futbol que no valen per res.
Tu mateix vas dir en una entrevista a Tenerife que amb aquell inici t’haguessin cessat en un altre lloc.
Així és. Després de les cinc primeres derrotes qui sap, però Esteve [Calzada] em va mostrar tota la confiança i em va dir que tenia el crèdit guanyat. Després el treball va ser al màxim. Ho vam donar tot, arribant al límit, però per poc no es va aconseguir i vam baixar.
Pot ser la qüestió va ser que l’equip no es va reforçar al gener com si va fer el Cartagena, per exemple.
Vam estar fins l’últim segon per portar jugadors que ens podien haver fet un salt. Un cop veiem que no vindrà ningú més, només queda una. Amb els jugadors que tenim ho havíem de tirar endavant i malauradament no va ser així. Si haguéssim vingut fitxatges ens hauríem salvat? Això mai es sabrà i forma part d’aquests ‘I si?’ que et deia abans.
Més tard va haver-hi un impasse de dues setmanes i acabes renovant després del descens. Et penedeixes d’aquella decisió?
Si ho mires amb la perspectiva del que va passar podries dir allò ‘em podria haver quedat a casa o buscar un altre club’. No em penedeixo de res del que vaig fer en aquell moment. La meva situació familiar i personal feia que no volgués marxar i vaig continuar. Ho vaig fer per lleialtat a Esteve i al projecte. Li devia. Segurament vam començar el camí més tard del que ens hagués agradat, però convençuts de què sortiria bé, però no va ser així.
Un equip pràcticament nou amb 18 fitxatges i els resultats que no arriben. Que va passar?
A la pretemporada els jugadors van venir a poc a poc. Érem molts jugadors nous i es necessita un temps per assimilar els conceptes. El pitjor és quan veus partits que ets molt superior com el dia del Nàstic i perds. A Tarragona vam jugar molt bé, vam tenir ocasions claríssimes, recordo de Néstor o d’Aaron i ells una jugada que arriben i gol. El dia del San Fernando, malgrat anar guanyant 2-0 el resultat era enganyós, aquell partit no va ser brillant, però quan les coses van malament acabés perdent 2-3.
Com va portar aquelles setmanes amb cert soroll de fons.
L’equip no guanyava i els dubtes s’incrementen. He sentit molta estima durant tots aquests anys de l’afició del Sabadell. No es pot agradar a tothom i el que no vaig entendre és escoltar tan aviat algunes paraules. Amb la perspectiva és lògic després de tres anys com a entrenador i venint d’un descens que hi hagi dubtes. Ho entenc tot. Jo soc com soc. Em vaig exposar molt en alguns moments i no em penedeixo de res.
Com recorda el dia de la destitució a Madrid?
Era totalment comprensible. El ‘presi’ estava fotut. No era agradable la situació i li vaig dir que era el que havia de fer. Sempre he estat i estaré al servei del Sabadell. El club és en unes mans increïbles. Ho diré sempre, sense la gestió d’ells, no hi hauria club ara mateix.
A la roda de premsa de comiat va sobtar veure pocs jugadors del primer equip…
M’interessa més la gent que va ser-hi. Així de memòria hi eren els quatre capitans, Caballo, Aguza i també van venir Lanza i Angel. La meva gent. Els meus. No puc agradar a tothom. Entenc que alguns jugadors no fossin, però penso més en tota la gent que em va acompanyar.
I des d’aquell dia què ha fet?
He estat molt amb la meva família i he vist molt futbol. M’he format més i he analitzat els perquè es van donar algunes situacions que es van donar. La vida és un continu aprenentatge com a entrenador i com a persona.
Com veu ara el Sabadell?
Com aficionat i com a soci renovaré el carnet i com sempre estaré al costat del Sabadell. Ara hi han moltes ganes de saber com serà el nou projecte. Pel que he sentit hi haurà un pressupost menor. Sabadell és una ciutat gran i amb la unió de tots, empresaris, ajuntament tot serà més fàcil.
Tindrem a Hidalgo entrenant aviat?
M’agradaria trobar un projecte en el que em veiés reflectit i no és res senzill ara mateix. M’agrada tornar a gaudir com ho vaig fer al Sabadell.
Gràcies mister.
Foto portada: Antonio Hidalgo durant l’entrevista a la redacció d’Isabadell, aquesta setmana. Autor: David B.
