Catalina Corró és una nedadora del Club Natació Sabadell amb una història fascinant: ha patit tres tumors cerebrals i tres operacions, però la jove de 26 anys continua surfejant el cim més alt de la cresta esportiva: en només vuit mesos va passar d’estar al quiròfan al Campionat Europeu de Natació, que es va celebrar l’última setmana de maig a Budapest. Per si tot això fos poc, durant aquest temps ha tirat endavant la carrera de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i fa un parell de setmanes que ha començat tercer.
Cata Corró ha esdevingut un referent en el món esportiu; no només pel seu palmarès daurat, sinó per la seva perseverància i actitud davant els obstacles. La mallorquina estudia medicina a la UAB, fa pràctiques a l’Hospital Parc Taulí i és probable que aquesta sigui la seva última temporada al CN Sabadell: aviat haurà de decidir entre la natació o els estudis. En aquesta entrevista, Catalina Corró explica com han sigut els últims quatre anys i deixa entreveure possibles canvis a curt termini.
L’any 2017 li van detectar un tumor cerebral i la van operar d’urgència. Al cap d’uns mesos es va repetir la història i fins i tot hi va haver un tercer ensurt. Què l’ha mantingut dempeus durant aquests quatre anys?
En part m’ha sortit de dins, però també he tingut a tota la meva família, a la meva psicòloga, al meu entrenador que m’apretaven per seguir sent positiva quan la meva força de voluntat minvava.
També és veritat que no sempre he tingut les forces. Després de la segona operació hi va haver un mes que no volia viure, però crec que és lògic que no tingués el mateix estat d’ànim en les tres operacions. Cada una ha estat un procés diferent.
Realment l’esport t’ensenya això: que encara que tot vagi malament, has de seguir apretant, has de seguir lluitant. També m’ha ajudat molt la meva psicòloga, sobretot a veure la part positiva però també la negativa quan calia veure-la. A vegades és necessari veure la part negativa per després poder construir la part positiva.
Abans que li diagnostiquessin, vostè notava alguna molèstia?
Sabia que hi havia alguna cosa perquè m’havia fet moltes proves. Ara, a dia d’avui, sabem que tenia atacs d’epilèpsia d’absència: no és un atac epilèptic que convulsiones, sinó que és un atac epilèptic en el qual el teu cos perd la noció de tot el de fora. Generalment estàs conscient, tot i que jo en algun moment perdia la consciència, veus el que passa, però no hi pots fer res. No pots moure’t ni parlar. Has d’esperar que passin els minuts, que potser un dia eren tres i un altre eren 20, i evidentment això et deixa molt fatigada perquè no deixa de ser una crisi del sistema nerviós.
Se’l veia venir o li agafava per sorpresa?
Era un tipus d’atacs on quan m’adonava que m’estava agafant, ja era el moment que m’havien de treure de la piscina. No podia avisar. Al començament potser em passava una vegada al mes, però cada cop es feia més greu i més freqüent. Abans de saber que tenia això potser em passava dues vegades a la setmana.
A banda d’aquest caràcter perseverant i resilient, també ha demostrat tenir molta força per seguir competint al màxim nivell: l’any 2018 (després de la primera operació), per exemple, va guanyar dos ors al Campionat d’Espanya, els 400 estils als Jocs del Mediterrani i també va ser finalista al Mundial de la Xina.
Després de la primera operació, de la que em va costar molt recuperar-me, em vaig prendre la natació i també la manera de veure la meva vida en general amb més calma.
No em pressionava tant, no volia que les coses fossin ja i vaig tenir més paciència. Això es va traduir en que jo anava entrenant i encara que no fes el mateix que els altres, seguia entrenant. No sé si per il·lusió, per ganes o perquè en pic vaig poder posar-me a la piscina, m’hi vaig posar i no vaig parar, que a finals del 2018 el meu rendiment va pujar.
Per tant, a vostè li va anar millor entrenar i competir amb una filosofia més distesa que sota pressió.
Potser a una altra persona li aniria millor la pressió, però a mi en aquell moment no m’anava gens bé la pressió perquè els anys anteriors no m’havia anat bé la natació i potser veure-ho així em va anar millor.
Com ho van veure els metges que pocs mesos després d’una operació cerebral es tornés a llançar de cap a la piscina?
Al cap i a la fi, quan vaig a la consulta dels metges no sóc una esportista d’elit, sinó que sóc una pacient més a qui han de tractar. És veritat que els temps de recuperació se’m redueixen molt per la meva condició física, però al final quan t’obren el cap i et treuen un tros de cervell és igual qui siguis: si un esportista o un astronauta.
És veritat que al repetir l’operació tres vegades, a partir de la primera ja sabíem més o menys quins temps podíem escurçar i quins temps serien més llargs, però sempre vaig actuar amb el permís dels metges. El necessitava jo i els meus pares, sobretot.
Clar, què en pensava la seva família? I el Club?
Als meus pares els va caure el món a sobre, com a qualsevol pare que veu els fills malament. El Club sempre m’ha donat el seu suport. Em va prorrogar el contracte tot i no estar competint, sinó que estava de baixa. Sempre han estat darrere meu i m’han ajudat molt tots dos.
La dificultat en els entrenaments repercutia directament en les competicions: no es presentava al 100 per cent ni podia haver entrenat tant com la resta. Els de casa poden ser més comprensibles, i els de fora? Li va faltar suport quan competia amb la federació espanyola?
A vegades m’han respectat i a vegades no tant. Però, al cap i a la fi, on entreno jo, el meu dia a dia, és al Club i al final de cada temporada he demostrat que podia tornar a l’equip nacional. El moment en què et passa una cosa com la meva, un tumor, et deixes de federacions (del club no perquè és on visc), però et deixes de tots els rotllos d’alt nivell i et centres en el que has de fer: recuperar-te a nivell de salut, ja no a nivell esportiu.
Han canviat les seves prioritats després d’aquest tràngol?
He canviat molt en el sentit que ara escolto molt més el meu cos, no em pressiono tant si un dia no puc entrenar perquè em fa mal el coll o no em trobo bé.
Escolto el meu cos i paro abans de seguir i fer-me realment mal, que és el que passava quan tenia algun dels atacs: em forçava al límit per voler entrenar i voler millorar.
Ara gaudeixo més d’altres coses que abans em passaven més desapercebudes perquè estava tan centrada que no m’hi fixava.
A tot això se li suma que abans de les operacions va començar la carrera de medicina, i ha pogut amb tot: amb el tumor, la natació i els estudis. Com ho ha compaginat tot plegat?
Cada cop que m’han operat ho he parat tot: he parat tant a nivell esportiu com acadèmic. He hagut de treure’m assignatures, perdre pràctiques, suspendre exàmens… sobretot en la primera operació, on alguns professors no van ser gaire flexibles.
En una operació es para tot, i així com recuperes la natació en 4 o 6 mesos, l’estudiar també. Prenc medicació i això fa que t’adormis més, que estiguis més confós… tot això no ajuda a estudiar, evidentment. T’has d’adaptar, com en tot. Ara mateix, en condicions normals, potser estaria un curs i mig per sobre.
L’última operació va ser just a l’inici de la pandèmia, al març del 2020. Com va ser la recuperació en època Covid?
Quan vaig entrar a operar-me, era just a l’inici de la pandèmia, quan encara es feia broma de la Covid. I quan estava a l’UCI, va ser quan ho van tancar tot perquè estava arribant a Espanya. És veritat que al no poder sortir de casa, la recuperació va ser més lenta. El simple fet de caminar, que una persona ho pot veure com ‘algo’ normal, per mi era molt difícil: cada cop que m’han operat, he hagut de tornar a centrar la vista.
Caminar mirant amunt i no a terra era una coordinació que vaig haver de tornar a aprendre i se’m va fer molt dur perquè realment no caminava, no em movia.
Em van donar permís per tornar a sortir de casa perquè necessitava tornar a sortir i fer una acció tan bàsica com caminar.
Després de dos anys ben difícils per les operacions i per la pandèmia, aquests últims mesos han estat més favorables. L’Open d’enguany, per exemple, es va disputar a casa i vostè va poder preparar-se’l de manera estable; a diferència del 2019 que també va ser a Can Llong.
L’any 2019 estava entre la segona i la tercera operació, mentre que ara ja fa un mig any que les revisions són positives i tot avança amb “normalitat”. Tot i que en veure els resultats la gent pensava “La Catalina ja ha tornat a nadar”, en aquell moment jo encara no estava entrenant el que podia entrenar, encara estava en el procés de recuperació.
Jo anava a gaudir, a gaudir de tornar a nadar sense tenir cap episodi, perquè això encara no ho havia viscut, sempre tenia episodis, i amb la sort que vaig tenir de tocar primera per tres centèsimes i classificar-me per l’Europeu.
Vam plorar molt perquè estàvem molt contents, havia treballat molt. De fet, no havia deixat de treballar per aconseguir-ho.
De fet, justament vostè ha sigut la primera nedadora del CN Sabadell en aconseguir el bitllet cap a l’Europeu (enguany celebrat a Budapest). Ho va fer en aquest mateix campionat estatal, on va rebaixar gairebé cinc segons la seva marca als 400 estils. Què va sentir en aquell moment (després de tot)?
Sí que m’ho creia perquè estava passant, però estava molt contenta pels meus pares, la meva germana i tota la meva família, així com pel meu entrenador. Realment vaig anar més per ells que per mi.
I com va acabar al Club Natació Sabadell?
Primer vaig estar 4-5 anys al CAR de Sant Cugat. Allà vaig coincidir amb l’Àlex López, que era el director tècnic d’aquí i l’altre entrenador, que és el Casti [José Antonio del Castillo] se’n va anar a treballar per la catalana. Aleshores em vaig quedar sense lloc on viure ni entrenar. L’Àlex em va oferir l’oportunitat, vaig venir al CN i n’estic molt contenta!
Sé que tot just han acabat els Jocs Olímpics de Tòquio, però es planteja ser a París d’aquí a tres anys?
Uf! No, perquè m’agradaria ser metge d’aquí a no molt i si vaig a París ho hauria d’allargar encara més. Igual arribo, però no ho crec.
Tinc clar que quan la medicina no sigui compatible amb natació (que jo crec que serà a partir de 4t) les coses canviaran molt i hauré de mirar què em dona més. Però és probable que l’any que ve ja no em dediqui a la natació.
De moment continuo entrenant com sempre perquè mai se sap, però tinc clar que he de mirar pel meu futur.
Li va saber greu perdre’s la cita a Tòquio?
No molt. Per ‘tempos’ era gairebé impossible que em pogués presentar a les Olimpíades. Sí que és cert que sempre entrenes per si de cas o hi hagués un miracle, però just al març m’operaven per tercera vegada. Ja ho veia venir. A més, com et deia abans, han canviat les meves prioritats, i així com si he de renunciar a París pels estudis, ho faré; si no podia anar a Tòquio per un tema de salut, també ho vaig fer. Ara em centro en el dia a dia.
Fa gairebé un any que tot avança amb certa normalitat. Quan creu que tornarà a sentir-se al 100 per cent?
Tinc l’alta radiològica, però la clínica no la tinc perquè encara em medico. Què em fa la medicació al meu cos? No ho sé perquè fa cinc anys que ho prenc i mai he estat sense tumor i sense medicació alhora. No sé si estic al 100 per cent, però sí que ho estic intentant al 100 per cent. Ara és el millor moment en els últims quatre anys, ara és quan més bé em sento perquè realment estic bé.
Segueix iSabadell a Telegram!
Segueix iSabadell a Telegram i rebràs les notícies més rellevants directament al teu dispositiu. Fes-ho AQUÍ.
Foto portada: Catalina Corró, en una imatge d’arxiu. Autor: cedida.
