Miquel Torres, als 1.500 metres dels campionats d'Europa a Utrecht. Font: Els Olímpics de Sabadell

Miquel Torres, nedador: “La convivència a la vila olímpica és l’essència dels Jocs”

Fes-te subscriptor de l’iSabadell

  • “Sempre he valorat molt l’esforç dels companys; em motivaven a ser millor”
  • Torres va ser olímpic a Roma 60′, Tòquio 64′ i Mèxic 68′.

Miquel Torres (Sabadell, 1946) va ser un dels nedadors espanyols més destacats del segle XX. Forjat a les piscines del Club Natació Sabadell, va fer història amb només 14 anys convertint-se en l’esportista més jove dels Jocs Olímpics de Roma. Al llarg de la seva carrera va competir a dues olimpíades més (Tòquio 64’ i Mèxic 68’), va aconseguir nombrosos campionats d’Espanya i va ser el primer nedador del país en pujar al podi d’un europeu (Leipzig 62’).

Han passat més de 60 anys des que Torres va fer el seu debut olímpic, però encara en recorda els detalls nítidament. “A banda que era la primera vegada que agafava un avió, em va quedar marcada l’audiència que vaig tenir amb el papa Joan XXIII. Jo estudiava als col·legis Maristes i ens feien sortir sovint a la pissarra per veure si ens sabíem el seu nom, Roncalli”, explica. A Roma va assolir el seu objectiu personal, trencar el rècord d’Espanya de 1.500 metres, i va compartir piscina amb nedadors de la talla dels australians John Konrads o Murray Rose.

Miquel Torres, en acabar una prova. Font: Els Olímpics de Sabadell
Miquel Torres, en acabar una prova. Font: Els Olímpics de Sabadell

“Vaig viure amb molta alegria l’estada a la vila, sobretot el fet de poder conviure amb tots aquells grans esportistes que havies llegit mesos abans al Mundo Deportivo i als diaris de premsa internacional”, recorda. Com era el benjamí de la delegació espanyola, els companys van protegir-lo molt. “Jo era un noi que menjava molt, però al menjador internacional em quedava assegut amb la boca oberta quan veia tots aquells atletes. Recordo que els de l’equip de bàsquet, l’Emiliano Rodríguez i el Carlos Sevillano, em deien ‘niño, come, cierra la boca”, explica entre riures.

“La convivència a la vila olímpica és molt maca perquè et trobes amb esportistes de tot el món, et saludes, parles amb ells, intercanvies xandalls, jaquetes, pins… tot és molt agradable. Aquesta convivència és l’essència dels Jocs Olímpics”

Si l’estrena a Roma va ser la seva presentació al món, els anys següents van ser els de la consolidació a l’elit. Torres va erigir-se com la referència de la natació espanyola i va recollir, entre altres èxits, la plata a l’europeu de Leipzig (1962) i l’or als Jocs del Mediterrani (Nàpols 63’). “Vaig ser l’únic esportista espanyol convidat pel govern per anar als preolímpics de Tòquio, però vaig tenir la mala sort que la vacuna que em van posar per viatjar al Japó em va fer agafar febre. Al final vaig nedar, però va servir sobretot per agafar experiència de cara a l’any següent”, rememora.

Miquel Torres, encenent el peveter dels Jocs del Mediterrani. Autor: cedida
Miquel Torres, encenent el peveter dels Jocs del Mediterrani. Autor: cedida.

Malauradament, a la capital del país nipó les coses no van sortir com esperava. “Als Jocs Olímpics de Tòquio ja vaig anar amb la perspectiva d’intentar arribar a la final, perquè havia fet el rècord d’Europa en piscina de 25 metres i 1.500, havia competit amb alguns nedadors que estaven a la final i els havia guanyat… però crec que se’ns va fer una mica llarga la preparació”, explica. L’entrenador holandès del Club Natació Sabadell, Kees Oudegeest, va aconseguir que els esportistes hi arribessin un mes i mig abans d’iniciar la competició i això va jugar-li en contra. La final es va quedar a només una dècima.

“Crec que al 64′ estava en un bon nivell per guanyar medalla, per això vaig marxar una mica decebut, encara que vaig fer el rècord d’Espanya. L’objectiu era arribar a la final olímpica i va faltar molt poc per aconseguir-ho”

Tot i el regust amarg del resultat, Torres remarca que l’experiència va ser positiva. A Tòquio va coincidir amb la sabadellenca Maria Ballesté, nedadora olímpica en 100 papallona, amb qui porta 55 anys casat i forma un matrimoni de llegendes de la natació. “Aquells Jocs van ser els de les grans instal·lacions i l’obertura del Japó al món… els esportistes vivíem a la vila olímpica, a les antigues bases militars americanes”, exposa. Més enllà d’això, allà va començar a interessar-se per qüestions organitzatives. “Ja era més gran, tenia 18 anys, i vaig adonar-me que volia dedicar-me a ajudar els esportistes amb l’organització de grans esdeveniments”.

Miquel Torres, abanderat a la vila olímpica de Tòquio. Autor: cedida.
Abanderat a la vila olímpica de Tòquio. Autor: cedida.

La seva experiència com a nedador olímpic va cloure a Mèxic 68’, on va competir als 400 estils individuals. Tot i aconseguir la classificació i quedar entre els 16 millors de la modalitat, el cicle olímpic no va ser gens senzill. “Em van apuntar al servei militar de voluntari l’any 1965, fins al 1968, però no va sortir com esperava”, indica. Durant les guàrdies, el plusmarquista s’escapava a la piscina Sant Jordi per mantenir-se en forma jugant a waterpolo, una disciplina en què va arribar a ser internacional. “L’entrenador, [Bandy] Zolyomy, em va dir que volia que anés a jugar amb l’equip a Mèxic; jo li vaig dir que em sabia greu, però volia retirar-me com a nedador”, confessa.

“Una de les coses que sempre he valorat molt, també dels Jocs Olímpics, és els companys i amics que hem fet. Si érem 30 esportistes al Club que entrenàvem cada dia i fèiem els mateixos metres, tot i que després destaquéssim dos o tres, l’esforç de la resta de companys era molt valuós. Es llevaven igual que nosaltres pel matí i em motivaven cada dia a ser millor. Gràcies a això vam poder sobresortir uns quants i tenir grans èxits internacionals”

Una vegada retirat, la seva vida professional va continuar vinculada a la natació com a entrenador i director esportiu de diferents clubs. “Sabia que si volia dedicar-me això havia de sortir de casa”, admet. Durant més d’una dècada va passar per entitats com la Unión Deportiva Las Palmas, la Federació Espanyola, el Barceloneta o el CN Montjuïc, entre d’altres. Anys després, quan Barcelona va guanyar la cursa per organitzar els Jocs del 1992, Torres va rebre la proposta de ser director tècnic de Natació. No s’ho va pensar dues vegades. Al cap de quatre mesos, ja era responsable de 7 dels 28 esports oficials. “Va ser una experiència que vaig gaudir molt, vaig tenir la col·laboració de molta gent”, explica.

“Quina va ser la recepta de l’èxit de Barcelona? Primer la ciutat, perquè Barcelona era petita en comparació amb altres seus olímpiques i la gent va apostar molt per les olimpíades. També va ser molt important el tema dels voluntaris, que l’any 86′ ja se’n van apuntar 100.000 i va trencar amb la tendència d’altres Jocs en què tots eren funcionaris. I després el comitè organitzador, que va crear un gran equip de professionals liderat per Josep Miquel Abad. Van entendre que la part organitzativa havia d’estar formada per gent molt preparada i que a la part esportiva s’havia de deixar pas a la gent del món de l’esport. Va ser com una obra de teatre, que quan s’obren les cortines tot ho veus perfecte, però quan es tanquen lògicament cadascú diu la seva per millorar”

Després dels Jocs de Barcelona, Torres va ser escollit director de la Galeria Olímpica i la Fundació Barcelona Olímpica, fundada l’any 1993 per promoure i conservar el llegat de l’olimpisme a la ciutat. “Érem un mirall durant molts anys per a altres països organitzadors; tothom venia a veure com ho havíem fet aquí i quines coses podien millorar amb més diners i l’aparició de les noves tecnologies. A més, com Barcelona va crear la fundació, tot el tema de fotografies, documentació audiovisual i papers es va poder conservar”, conclou.

Torres aspira a repetir com a president. Autor: David B.
Torres, durant la campanya electoral al Club (2017). Autor: David B.

L’any 2011, ja jubilat, Torres va guanyar les eleccions al Club Natació Sabadell. Va presidir el club de la seva vida durant sis anys (2011-2017). Ara, segueix l’esport des d’una altra perspectiva, la d’aficionat. “Veig que ha evolucionat moltíssim respecte a la meva època. La ciència aplicada a l’esport ha anat entrant a Espanya a través de perfils com els fisioterapeutes, els metges o els traumatòlegs, que han millorat molt els rendiments. Els entrenadors també estan més formats i els equipaments són millors”, diu. De cara al futur, defensa que la natació ha de viure una renovació. “Penso que hem de millorar una miqueta perquè encara estem amb uns programes i una estratègia de fa massa anys. Els clubs fan molt per mantenir l’esport des de la base a l’alta competició, però cada vegada és més difícil”.

Foto de portada: Torres, als 1.500 metres dels campionats d’Europa a Utrecht. Font: Els Olímpics de Sabadell.