Dani López Pinedo es considera “un sabadellenc més” des que va venir a viure l’any 2011. En aquest 2022, amb 42 anys, s’ha retirat del waterpolo amb un palmarès impressionant com a porter de l’Atlètic Barceloneta i de la selecció espanyola. Amb el Barceloneta va guanyar totes les lligues des que va arribar al club mariner. L’any 2014 va guanyar la Champions. Els seus èxits amb la selecció espanyola el van convertir en el millor porter del món.
En aquesta entrevista parlem amb El Mur tal com el va batejar Dani Ballart, de tot: de waterpolo, de la vida de l’esportista després de la retirada i especialment de la seva vida com a sabadellenc.
Què fa una llegenda de l’At.Barceloneta per Sabadell?
L’any 2011 vaig arribar aquí i em considero un sabadellenc més. Sabadell és una ciutat d’acollida. Visc per la zona de la plaça de la Sardana i encara avui no se quin barri és. Estem molt a gust i ara encara més gaudim dels caps de setmana a la ciutat. Ens agrada el centre, les festes de Sabadell, les llums de Nadal o l’any passat amb la sortida del ‘Llaminer’ a amb el calendari d’advent a l’ajuntament. Gaudim molt del Rodal, del riu Ripoll…
Com va ser la decisió de venir-hi a viure?
Tant jo com la meva dona, Núria, ho vam tenir clar. La dona de Marc Hernández, amic i exjugador, també és de Sabadell i es va venir a viure amb ella. A mi em va agradar, van abaixar els preus i vam vindre cap a Sabadell. Si que entre setmana la ciutat estava una mica morta i a les 10 ens feien fora de qualsevol local del centre però ara ja com a pares és una altra història.
Veiem com estàs de coneixement sobre Sabadell. Què en saps del tema Surfcity?
Ho veig molt bé. Sabadell ha de tenir surf. Soc de Barcelona i aquestes iniciatives porten gent nova a la ciutat i suposen més moviment. Això és molt important: tenir històries que facin créixer la ciutat i l’economia. Tot això amb control. Són coses que donen vitalitat a Sabadell en aquest cas.
Amb tot el que dius només t’ha faltat jugar al CN Sabadell.
Jo no vaig ser molt de canviar d’equips. Al passat va haver alguna opció de venir al Sabadell, però quan vaig fitxar per l’Atlètic Barceloneta ja és més difícil marxar perquè és l’equip que més aposta pel waterpolo i com a jugador m’ha permès completar la meva carrera. El Sabadell està fent molt bé les coses i per exemple és molt important veure un equip jove i en creixement jugar la Champions.
En canvi, ara sí que hi comença a jugar la teva filla.
Fem vida pel centre i sí que portem a la nostra filla a Can Llong, tres dies per setmana perquè faci una mica d’esport i dos dies al Conservatori per fer música. Al CN Sabadell m’ho van posar molt fàcil i a més també hi és el fill del meu amic Xavi Vallès.
Per què surten tants bons porters, també al Sabadell?
Ja des de l’època de Manel Silvestre, tota una institució ja al Sabadell, hi ha hagut nivell. Quan un equip és a dalt sempre ha de tenir un gran porter. Ara amb l’Edu Lorrio. M’alegro per exemple de l’or al Mundial i el moment de glòria que va tenir parant els penals de la final. S’ho mereix. A més hi ha competència molt sana amb l’Unai (Aguirre) igual que quant érem l’Iñaki (Aguilar) i jo.
Quants títols has guanyat?
Mira que m’ho han preguntat amb la retirada, però no ho sé. El president del Barceloneta em diu més ràpid que he perdut dues Copes del Rei i dues Supercopes. La resta han estat títols. Això sí, als 28 anys quan vaig arribar al Barceloneta, havia perdut més partits que he guanyat. S’aprèn tant en derrotes com amb victòries. El Barceloneta m’ha permès guanyar.
(Una pregunta i una resposta similar que quan entrevistem alguna waterpolista del Club)
Fins i tot en els pitjors moments parlaves d’aconseguir medalla amb la selecció.
Vam estar nou anys – 2009 a 2018- fora de la lluita per les medalles, però sempre lluitàvem per elles. En canvi, des de 2018 no hem baixat de la quarta posició.
Com es passa de no guanya res a guanyar-ho pràcticament tot?
Guanyar la plata a l’Europeu de Barcelona 2018 va ser molt important. Ja són quatre anys a dalt i tant Espanya com Itàlia han agafat el protagonisme lluitant a les finals. L’única llàstima va ser als Jocs Olímpics on van jugar molt bé però vam quedar quarts. Vaig retirar-me molt orgullós de la selecció. I encara més orgullós de veure com han estat campions del món i bronze a l’Europeu.
Un Espanya -Italia és una altra historia, no?
Dels millors records de la meva carrera va ser l’Europeu de 2018 a la Picornell de Barcelona. Jugar a casa amb els amics i amb aquell ambient va ser espectacular. A la semifinal va tocar contra Itàlia (amb tota la llegenda dels 26 anys de la final olímpica del 92). Va ser espectacular i vam guanyar per un gol. En acabar el partit li vaig dir a (seleccionador italià) Campagna ‘toma toma toma’. Han passat 4 anys i encara m’insulten. Els italians estaven enfurismats per un gol fantasma. Em van donar molta canya i encara avui m’ho passo molt bé quan ho explico.
Ets un exemple de constància i ser el millor porter del món als 40 ho demostra.
Els meus èxits a nivell particular i d’equip van arribar a partir dels 32 anys. Vaig anar a la meva primera Olimpíada amb aquella edat, quan per molts ja seria l’última. Després la segona amb 36 i la de Tòquio, amb 41. Valoro més a jugadors que arriben a dalt amb 25-30 anys després d’un llarg camí. Jo quan tenia 20 anys volien posar-me de jugador. Ara hi ha nois de 18 anys que són a la selecció.
Guanyar-ho tot, però amb poca repercussió. Com ho veus?
Ens equivoquem si ens preocupem perquè no hi han partits per televisió o si no hi ha més repercussió als mitjans. El més important és fer feliços als teus. La gent no està pendent de la tele. La realitat de l’esport és l’esport olímpic i no hi ha ajudes. Nadal o Gasol hi ha dos i la resta és esport sense repercussió. A vegades es veu més una notícia extraesportiva que una esportiva. Es trist però és així. És més rellevant com viatgen els jugadors que com guanyes a Dubrovnik o a Pro Recco. Hem de generar una sèrie de continguts que la gent demana.
I què diu la família?
Agraeixo molt el que ha fet la meva família. Han estat molts anys, molt temps fora de casa i no només la família sinó també els amics, amb una nena petita per portar-la al col·legi. La meva dona es madre coraje. Ella sempre al davant perquè tu puguis descansar, viatjar o jugar. Tots els jugadors necessiten un bon entorn perquè sinó als 30 anys ja ho deixes. La meva dona ve de l’esport i m’ha ajudat sempre. La decisió final del retirar-me va ser meva i dels meus 42 anys.
Com és la teva vida ara com a exwaterpolista?
Tenir els caps de setmana lliure és inaudit. El divendres a les 6 de la tarda ja són vacances i puc sopar en família quan abans em preparava per anar a entrenar a Barcelona. La decisió de retirar-me ha estat honesta i encertada i més veient com està Unai Aguirre. Ell m’hauria retirat. Vaig estudiar Relacions Laborals i Empresarials i porto el departament de Recursos Humans del club. Podria estar a alguna empresa privada, però no, estic on millor puc estar. Allà m’he desenvolupat com a persona i puc estar al costat dels esportistes.
Foto portada: La llegenda del waterpolo Dani López Pinedo a l’Eix Macià. Autor: J.Sánchez.
