Matilde Ortiz, més coneguda amb el nom de Mati, és una waterpolista del Club Natació Sabadell. El seu expedient és impecable: va ser la primera sabadellenca a guanyar una medalla olímpica i una de les esportistes que més títols ha aconseguit en totes les escales. Aquest any, però, ha sortit de la piscina per posar-se davant el micròfon de RTVE i retransmetre les Olimpíades a Tòquio.
En aquesta entrevista, Mati Ortiz explica com ha viscut aquesta nova experiència i valora el seu vincle amb el Club Natació. Es defineix com una persona autoexigent en tots els sentits i, a la frontera dels 30 anys, reconeix que aviat podrien aparèixer projectes alternatius al waterpolo.
Un altre any vivint l’emoció dels Jocs Olímpics, però aquesta vegada des de l’altra banda. Com ha estat l’experiència de retransmetre gairebé 20 partits d’alt voltatge?
Hi ha hagut moments de tot, però en general super bé. La valoració és de 10. Estic molt agraïda a la tele per haver-me donat aquesta oportunitat. A més, el feedback també ha estat molt bo; per tant, encara més contenta. Al principi sí que és veritat que estava una mica preocupada per comentar de manera subjectiva els jugadors, perquè els conec bastant i sé el que és estar allí, però al cap i a la fi com a periodista més aviat comentes jugades.
També volia evitar anar de llesta o que la gent es pensés que feia segons quins comentaris perquè sóc waterpolista. Igual que quan el meu company feia alguna referència a mi, sempre intentava desviar l’atenció cap al partit.
També era conscient que hi ha molta gent que mira els JJ.OO, però molts no acostumen a mirar waterpolo. Per tant vaig intentar evitar tecnicismes i fer-ho d’una manera planera perquè fos més amè i comprensible.
Si no m’equivoco, s’ha estrenat com a comentarista directament en uns Jocs. Per la porta gran!
Sí, podríem dir que sí! Vaig cobrir un partit l’any 2019, la final de l’Europeu contra Rússia, però va ser molt poca estona. Va ser just l’any que en Miki [Miki Oca, seleccionador nacional femení de waterpolo] no va comptar amb mi per a la selecció i vaig fer algunes connexions per una ràdio. Mai abans havia retransmès tot un partit i, en aquest cas, no només un, sinó 19!
Ha sigut fàcil narrar un partit on un dels equips ha sigut casa seva durant tants anys?
Aquesta ha sigut la part més difícil: diferenciar entre la part objectiva i la subjectiva. Hi va haver moments que se’m van fer molt durs perquè sabia què sentien dins l’aigua. A les ‘semis’, per exemple, vaig plorar d’emoció, i a la final, d’impotència. Sé el què és que et fotin una pallissa com aquella i en un partit tan important com en la final dels Jocs. A més, encara segueixo jugant amb el Club i moltes de les jugadores són amigues meves també.
Justament la seva companya Maica García ha estat la primera sabadellenca a aconseguir dues medalles olímpiques. L’any 2012, vostè va ser la primera a aconseguir-ne una. En el seu cas, va augmentar la pressió i l’autoexigència per mantenir el llistó a aquest nivell?
Jo sempre he sigut molt autoexigent, amb l’esport i amb tot. Quan ets als Jocs, no n’ets conscient d’on has arribat, te n’adones després, quan t’ho diu la gent o els mitjans et demanen entrevistes. Jo personalment sempre vull anar a més: quan vam aconseguir la primera copa d’Europa, volia que guanyéssim la segona, i la tercera, i la quarta… i així fins a les cinc que tenim.
Competir en unes Olimpíades exigeix molt sacrifici, tant abans com durant el certamen. Amb la selecció entrenàvem entre sis i vuit hores cada dia. A això li sumes la pressió i l’esforç que implica un partit a aquest nivell i que els partits van l’un rere l’altre. És molt sacrificat, sí, però sense il·lusió no ho aguantes això.
El que marca la diferència entre un esportista i un esportista d’elit és la ment. Són moltes hores i a molta intensitat. Portar el teu cos al límit implica que la ment ho aguanti. Això es veu de seguida: quan un jugador està dispers, no rendeix tant físicament.
De fet, des d’aleshores ha guanyat tots els títols possibles com a waterpolista, excepte l’or en uns Jocs Olímpics. Espineta clavada?
És cert que m’hagués agradat aconseguir l’or, però no m’ho prenc com una cosa negativa. Em pesa molt més tot el positiu. Sóc conscient que és molt complicat i estic contenta amb tots els altres reptes que he aconseguit.
Actualment estudia psicologia. L’autoexigència en l’esport i la gestió dels resultats la van dur a aprofundir en la importància de cuidar la salut mental, sobretot en el món esportiu, com s’ha vist recentment amb Simone Biles?
Vaig començar psicologia perquè m’agrada molt. Per mi, l’esport és la meva feina i, com que no m’ho puc compaginar amb una altra jornada laboral, vaig decidir posar-me a estudiar una altra carrera [Mati Ortiz està llicenciada en Periodisme].
La psicologia en l’esport és molt important, no només per aguantar l’esforç físic, sinó també per saber encaixar els resultats. Jo, per exemple, he tingut entrenaments on no podia més físicament i el que em tirava endavant era la ment. Tenia ganes de vomitar, de plorar, de fer una abraçada… i em deia ‘vinga Mati, sí que pots’. I podia.
L’entorn també influeix molt. El fet d’estar amb un equip que t’entengui, t’animi i et faci costat a, t’ajuda molt més a gestionar les teves emocions. Per tant, és evident que el físic és molt important, però la ment és essencial.
Els mitjans i les xarxes socials es van bolcar en el cas de Simone Biles. Però, en el moment de la retransmissió, justament quan Biles va abandonar la competició, un dels locutors va deixar anar que “estem fent créixer generacions de gent dèbil“. Com a periodista, esportista i futura psicòloga, creu que caldria enfocar les cobertures d’una altra manera?
Saps què passa? Que tenim la tendència de parlar sobre el que no sabem. Però no només en el món del periodisme, sinó en tot. En aquell moment, aquest periodista no sabia en quina situació es trobava aquesta noia: podia haver tingut una discussió amb algú, un problema familiar, trobar-se malament… podia no ser el seu millor dia i no per això ha de dir que ‘creixen generacions dèbils’. És una generalització fatal. Els mitjans de comunicació tenen molta veu i per això han de vigilar amb què diuen i com ho diuen.
Salvant les distàncies, l’any 2019, va acabar la seva trajectòria a la selecció espanyola de waterpolo quan, a dues setmanes del Mundial de Gwangju (Corea del Sud), el seleccionador Miki Oca no va comptar amb vostè. Imagino que va ser un moment molt dur.
Sí, va ser molt dur perquè no m’ho esperava, no ho havíem parlat. Feia tres setmanes que havien començat els entrenaments i ningú m’havia avisat que estava a la corda fluixa. A més, aleshores portava 10 anys sent titular i quan m’ho va dir em vaig endur un bon cop. El que sí que li vaig dir a en Miki, però, és que m’ho podia haver dit abans: havia entrenat de valent i havia renunciat a moltes coses.
Després d’un dia i mig plorant, vaig fer un balanç entre tot el que m’havia emportat fins al moment (experiència, amistats, medalles…) i el que em perdia aquell any. Va ser llavors quan vaig conscienciar-me de que s’havia acabat i que, per més que volgués, no seria d’una altra manera. Estava fora de la selecció i ja està.
“Quan realment gaudeixes del moment és quan estàs tranquil amb tu mateix. Per tant, vaig dir ‘vinga, Mati, ara aprofita per anar de vacances i desconnectar’. No volia seguir lamentant-me. I em va anar molt bé.
A més, no va ser tan dur perquè vaig continuar entrenant i competint amb el Club, vull dir, no em vaig desvincular del waterpolo.
De fet, quan Espanya (femení) va perdre contra els Països Baixos a waterpolo, el 28 de juliol, justament vostè va fer un tuit que deia: “pero lo importante es que el camino es largo y sé que para ellas una derrota supone un aprendizaje”.
Clar, tot és constructiu, també el fet de perdre. En el cas de l’esport, tots els equips hem tingut derrotes, però l’important és que després hem guanyat un altre partit. No passa res per fallar un dia, tot es pot corregir i millorar.
Deixant de banda els JJ.OO, que són un certamen extraordinari podríem dir, com valora el seu dia a dia en l’àmbit esportiu? Quanta pressió descarrega sobre els entrenaments, els partits, els derbis… la quotidianitat esportiva.
Jo sempre intento donar el millor de mi, però m’he de saber regular. Per molt que mentalment vulgui donar el 100 per cent, físicament és impossible donar cada dia, a cada entrenament, tota l’estona, el màxim nivell. És impossible. Per això jo sóc exigent amb mi mateixa, però sé on són els límits.
Quan vaig a entrenar, o a un partit, ho faig amb ganes. Em considero una persona alegre de per sí, però sé que si hi vaig desganada, no sortirà bé. En els partits passa el mateix:
Quan un partit és fàcil, les jugadores acostumem a estar més relaxades, tenim una actitud més flexible. No anem a totes com en un partit important, i per això a vegades hi ha resultats que no s’entenen, com un 18-02, amb rivals que no són tan forts.
Els entrenadors també ho tenen més difícil per motivar-nos i per això és molt important que sàpiguen què necessita cada jugadora, com ha de fer reaccionar al seu equip.
De fet, a la final de la Copa de la Reina contra el CN Mataró, un dels clubs amb qui hi ha més rivalitat, Dani Ballart va descarregar un sermó bastant fort al seu equip. Creus que era la manera?
Jo em vaig quedar una mica impressionada, i això que no anava per mi! (Riu). Però a vegades les jugadores necessitem una sacsejada com aquesta per fer-nos reaccionar. Hi haurà qui potser necessitarà una abraçada o un missatge més suau, però cada entrenador sap com ha de motivar al seu equip. Això sí, sempre amb respecte.
Ara que s’han acabat els Jocs Olímpics, es tornarà a submergir de ple en el waterpolo. Però fins quan? Quines previsions de futur té?
De moment, he firmat per un any amb el Club Natació. Ja fa un parell d’anys que renovo el contracte temporada rere temporada. No sé fins quan hi estaré, però ja no sóc la Mati de 20 anys. Aleshores hauria firmat un contracte indefinit de cap, però ara també tinc altres projectes.
Com quins?
Bé, actualment estic preparant un festival de cinema al Museu Olímpic de Barcelona, començaré a col·laborar amb la part de psicologia de l’Escola Santa Clara [entitat pertanyent al Club Natació Sabadell], estic a una mica més de la meitat de la carrera de psicologia i, de moment, encara estic amb el waterpolo.
Foto portada: Mati Ortiz, waterpolista del CNS. Autor: cedida.
