Quimi Portet

Quimi Portet: “faig discos per ser feliç”

Fresc Festival patrocina aquesta secció
Fresc Festival patrocina aquesta secció

El músic i compositor Quimi Portet torna a Sabadell per presentar el seu darrer disc, Festa major d’hivern. Amb una llarga trajectòria damunt dels escenaris, Portet va formar part en un primer moment del grup El último de la fila, juntament amb Manolo García, i també acumula a les seves espatlles deu àlbums en solitari.

Hem parlat amb ell abans del concert que oferirà el proper dijous a l’Espai Cultura Sabadell.

El disc es titula Festa major d’hivern però, per norma general, la major part de les festes majors són a l’estiu.
Sí, però també existeixen aquestes festes majors d’hivern, potser a les comarques més reculades. Potser a les comarques més poblades no són tan habituals, però existeixen sobretot cap als voltants de Sant Antoni o Sant Sebastià, festes que són al gener i al febrer. Són unes festes que a mi sempre m’han causat una gran tendresa per aquesta voluntat de divertir-se de la gent contra tots els elements, quan tot està en contra: la climatologia, l’ambient, el vestuari, les hores de llum solar… i sempre m’ha despertat molta tendresa i m’ha impressionat la fermesa de la voluntat que té la gent per divertir-se.

És una mica qüestió d’optimisme o de veure la vida d’una altra manera?
Jo diria que és esportivitat més que optimisme, és una certa acceptació de la fatalitat del món i un intent no sempre tortuós de superar-ho.

Com el definiries aquest últim disc?
A mi em costa molt definir els meus discos perquè fa molts anys que en faig. Jo faig discos primera, per ser feliç, perquè m’agrada molt, és el meu ofici. La gènesi del meu ofici és que em provoca un gran plaer, un plaer que fins i tot pot tenir alguna cosa d’infantil o de pueril, sobretot en la música. Aquest disc és el disc que m’ha sortit ara. Musicalment soc conscient de què tendeix cap al rock, que és una cosa que actualment ja es fan pocs discs que siguin molt intensos, i potser és el que crida més l’atenció. En els textos escric les coses que a mi em motiven o que emocionalment em mouen en aquests moments.

Foto portada: Portet, a l'Embassa't. Autor: David B.
Portet, a l’Embassa’t 2016. Autor: David B.

Podríem dir que la guitarra ha estat l’eix central de les teves composicions, no només en aquest disc?
Sí. Jo soc guitarrista, al final he acabat tocant tots els instruments i faig de productor i canto també, però la meva principal excusa per fer-me músic quan era jovenet va ser oferir-me com a guitarrista. Sempre n’estic envoltat, m’agrada, composo amb ell, és un instrument que fins i tot, jo que no faig servir mai la música d’una manera frívola, a vegades per distreure’m la toco una mica a casa; no és una cosa que ho faci molt però a vegades ho faig. És un instrument amb el qual em sento especialment lligat.

Toques més d’un instrument en aquest disc. Com és?
Això també ho he fet altres vegades. Vaig fer un disc que es deia Cançoner electromagnètic, al 1999, on després d’una època de molta promiscuïtat no vaig deixar entrar ningú a l’estudi durant un any, ho vaig fer absolutament tot jo. A això m’hi va portar el guió; quan amb el Manolo ens vam quedar sols, jo em vaig convertir en el músic i ell amb el cantant i els primers discos d’El último de la fila els vam fer una mica així, jo tocava els instruments i ell cantava. És una cosa que m’hi va portar la vida de manera una mica involuntària però que sempre m’ha agradat. T’enfrontes amb les teves pròpies limitacions, òbviament, però també descobreixes coses que a vegades en un grup convencional no descobriries.

Es tarda més, és un procés més llarg el de fer un disc on tu toques tots els instruments?
Generalment sí, es tarda més, però també es pot tardar molt, a vegades en un grup també es pot repetir moltes vegades. No crec que, a priori, el número de músics d’un projecte influeixi en el temps que tarda la gravació. La gravació depèn més estèticament, si són cançons d’aquí te pillo, aquí te mato o si són més elaborades, on hi ha més capes, més colors… En aquest cas ha estat un disc relativament ràpid.

Amb el Manolo tu feies més de músic i ell de cantant i en alguna ocasió també has dit que les lletres són el que més et costa. Com és aquest procés creatiu?
A l’època d’El último fèiem el 50 per cent de les lletres, ens les partíem com a bons socis. Sempre m’ha agradat fer lletres i sempre n’he fet, des de que era molt jovenet, però el que és cert és que quan ets jove, sigui per la inconsciència o per entusiasme em costava menys. També de seguida trobaves els temes clàssics i habituals de la música popular, hi estaves molt més a prop. Per una persona una mica més madureta com jo, que tinc 60 anys, estàs una mica més lluny d’aquests temes com el festeig, l’entusiasme reproductiu; aquestes coses queden una mica més forçades i l’exploració de la teva emocionalitat per trobar temes que et motivin suficientment com per fer una lletra d’una cançó és una mica més complex però acaben sortint. A mi m’encanta fer lletres i potser, també ho haig de dir, encara m’agrada més que abans, però també em costa molt més que abans i els temes són els que són. Hi pot haver una cançó d’amor perquè és una cosa totalment atemporal, però també apareixen altres temes que serien impensables en una persona de menys de 30 anys.

És la pregunta bàsica a qualsevol cantant, però d’on es treuen les idees?
Jo penso que les lletres són un intent de comunicar-se més enllà del llenguatge habitual. La cançó és una espècie de pretext per parlar de maneres que no parlaries sense la música i per dir coses. En el fons tots fem el mateix, en aquest planeta l’únic que fem és demanar atenció i comprensió. Penso que potser quan algú escriu una lletra i la canta, amb tota la seva il·lusió, l’únic que està fent és demanar comprensió i ser estimat; és el que fem tots, també els que pinten quadres, els que fan la Torre Eiffel amb escuradents o els que fan snowboard. En el fons tothom demana això, però potser els que ens hi acostem més som els que fem cançons.

Portes uns anys de molta intensitat, deu discos en solitari. No marxen les ganes de seguir fent?
A vegades fa una mica de mandra i penso que no faré més discos perquè ja estic amortitzat d’això, però al cap d’un temps dic “ostres, és que és molt divertit fer discos”. Publicar-los i fer propaganda i anar pel món a veure si algú el vol o li agrada és una mica més avorrit, però fer-lo, el fet de posar-te tu, sol o amb uns músics, en un estudi i elaborar aquest material i fer vibrar l’aire d’aquestes maneres, aquests colors i aquests acords, la sensació és molt agradable. Renunciar a aquesta sensació em sembla que em costarà molt. Ja no només de cara a l’altra gent, sinó de cara a tu, una espècie de satisfacció personal, del teu ofici de tota la vida que continues fent i que et produeix una satisfacció. Té molt d’infantil i de pueril però és consistent i ajuda.

Fer concerts no és divertit?
Sí, és divertit. Fer un concert és divertidíssim, fins i tot més que fer discos, el que passa és que consisteix en una hora i mitja de concert i unes vint hores de viatge, de treballar, muntar, prova de so… és més complicat i per gent que ja porta anys a la carretera és una mica més atabalador que el disc, però m’encanta fer concerts. També tinc la sort de treballar amb un grup en què som súper feliços, això amb els anys ho vas descobrint. Toco amb l’Ángel Celada a la bateria i el Jordi Busquets a la guitarra, i això ens dona una il·lusió extra per estar junts no només durant el concert sinó abans i després. M’encanta fer concerts.

Després de tants anys en aquest món encara et poses nerviós abans de sortir a l’escenari. Aquest neguit es perdrà mai?
Em sembla que tothom es posa nerviós abans de sortir a l’escenari, si algú no es posa nerviós és que ja no li interessa gaire el que hi va a fer. En un escenari tu ho has de fer bé, el que s’espera de tu ho has de fer bé, has de cantar bé, tocar bé i sonar coordinat amb els teus músics, que requereix una concentració i una intensitat bastant especials, però a més hi ha tota una sèrie d’imponderables com els cables, els micròfons, els equips de so i tot això que poden fallar. A mi em posa nerviós això segon. L’altre, òbviament, em crea una tensió i una preocupació genuïna professional, però aquests intangibles em provoquen una intranquil·litat. Potser soc una mica inconformista i això sempre m’ha provocat el neguit. També porto 40 anys pel món dels escenaris i he vist molts disbarats.

T’agrada que et diguin discaire. És una definició una mica peculiar.
És ben simpàtic i és al que em dedico realment, faig discos. Com que el disc ha anat desapareixent, és una mica com les persones que fan ceràmica, que han quedat com unes persones raríssimes que fan olles però que en el fons ha quedat com un hobby. Abans suposo que un tio que feia olles, fa 300 anys, era un tio molt important a la societat i feia la seva ceràmica, amb el seu torn, i tothom estava mirant-lo, esperant que fes la una olla per poder fer l’arròs i cuinar. Des de que les olles es fan industrialment i amb altres materials, ha passat a ser un personatge curiós. Potser a nosaltres ens passarà el mateix. Els que ens hem esforçat  tant per fer discos i hem treballat tant amb el tema dels micròfons, les taules de so i tot això, com que el món va cap a una altra banda i els discos van desapareixent, passarem una mica a ser uns ceramistes del futur.

El canvi aquest en la manera de consumir música ha fet que se’n perdés una mica l’essència?
No, no ho crec. Jo penso que la música continua sent importantíssima per la gent jove i qualsevol romanticisme de persona gran és això, romanticisme, però la gent jove continua enamorant-se amb música, vivint intensament la música i gaudint-ne com en gaudíem nosaltres. Que la música es toqui amb un acordió, es gravi amb un vinil o un casset o que circuli per fibra òptica és el de menys. Una cançó sempre serà una cançó, uns acords, una lletra, una sèrie d’harmonies i això no canviarà mai.

Vas venir fa dos anys a l’Embassa’t, ara toques al Fresc Festival. Què suposa per tu visitar Sabadell?
Tinc molts amics a Sabadell, sempre n’he tingut, i m’agrada. És una ciutat que sempre m’ha caigut bé, hem tingut una relació empàtica total des de que veníem a l’Estruch ja fa anys i hem fet sessions inoblidables allà. A les gires sempre és un dia especial quan toquem a Sabadell. També tenim una sèrie d’acudits als concerts que quan diem Sabadell la gent aplaudeix, a tot el món; passegem el nom de la ciutat per tot el cosmos. Bromes a part, sempre he sentit una simpatia per Sabadell que no me n’he amagat mai i ho sap tothom. Tinc bons amics que són d’aquí i simplement això sempre m’ha donat peu a tenir una inclinació de venir a tocar a Sabadell.

Foto portada: Portet, l’any 2016, al Racó del Campanar. Autor: David B.