Amb més de 20 anys de carrera sobre les seves espatlles, Roger Mas ve demà a Sabadell a presentar Parnàs, el seu últim treball, en el marc del Fresc Festival. En aquest disc, el cantautor de Solsona musica poemes d’autors tan variats com Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Eulàlia Anzizu Vila o Toni Gol, i adapta cançons, tant de casa nostra com d’altres països. Parlem amb ell abans del concert.
Demà vens a presentar Parnàs, el teu últim disc, on el que fas és un recull de diferents poemes que has musicat i cançons adaptades. Què tenen en comú perquè hagis decidit fer aquesta selecció?
L’element principal són els poemes musicats que són els que he anat musicant al llarg d’aquests vint anys que fa que canto. Habitualment, en la majoria dels meus discos, jo escric i componc les cançons i, per tant, les lletres són meves i no m’agrada barrejar les coses, pel que feia temps que esperava tenir un gruix prou gran per poder fer una tria i fer un disc només de poemes musicats i, en aquest cas, també afegir adaptacions d’altres peces com Jordi, que és tradicional anglesa, o Si dolce è‘l tormento, de Monteverdi, que també són músiques que no he composat jo. El que tenen en comú és que jo no he fet la lletra de cap i això és el que no volia barrejar, les meves lletres amb les dels altres poetes perquè és una cosa prou diferent.
Expliques que són poemes que has anat musicant al llarg de la teva carrera. Què signifiquen per tu perquè haguessis decidit musicar-los?
És difícil perquè cada un és diferent, l’única connexió que hi ha entre els poemes és el fet que jo els hagi acabat musicant. Jo no he dit “ara musico això”, sinó que és el que ha anat passant sol al llarg dels anys.
Una de les cançons que hi ha és Jordi, una adaptació d’una cançó anglesa amb la que has estat molts anys treballant. Això fa que sigui també la més especial del disc?
No ho sé. Al final ha acabat sent la primera del disc però no sé si és la més especial.
Però sí que és la que li has dedicat més temps.
Això sí. Feia molts i molts anys que la perseguia de musicar.
Portes 20 anys de carrera en els que has creat cançons i també has musicat poemes. Què t’aporta aquest gènere que fa que el toquis tant?
Els cantautors habitualment musiquem i composem les cançons que interpretem però també hi ha una tradició important en la cançó d’autor nostra de musicar poetes fins al punt que hi ha molts cantautors concrets; per exemple, Ausiàs March amb Raimon, Miquel Martí i Pol amb Lluís Llach i potser amb Verdaguer per les cançons tel·lúriques. La gràcia de musicar poesia és que ja ets un pèl més actor i et mostres un pèl menys i és més agraït, és més còmode fer d’actor que interpretar-se a sí mateix. Encara que les músiques siguin teves, el fet que la lletra no sigui teva fa que no et sentis tan despullat i la veritat és que jo ho trobo més divertit i menys exposat.
I quin és el procés que segueixes tu a l’hora de musicar un poema?
Això sí que és un misteri, quan et poses a llegir t’apareix o no t’apareix. No hi ha cap poema que hagi dit “ara he de musicar això i posar-me a treballar fins que surti”, sinó que és llegint habitualment poesia, de cop i volta apareix. A més, hi ha poemes que sí que pot sortir la música a la primera. Normalment la poesia és com la música, que l’anem repetint, s’ha d’anar rellegint, i això fa que a vegades rellegint i rellegint aparegui una música i aquest ha sigut el procés realment. Són 20 anys de procés perquè acabi sortint un disc així.
És una mica el que deia Lluís Llach, que la poesia té música?
Lluís Llach deia que a la pròpia lletra del poema ja hi ha una música, que és com si el propi poeta ja hi hagués posat música i crec que té bastanta raó. No és fer una música del no-res sinó que és com una interpretació de la música que tu pots intuir per la lletra. Jo crec que Lluís Llach volia dir això i hi estic bastant d’acord.
Els músics sou una mica poetes quan escriviu les vostres lletres?
Jo com que soc cantautor tampoc em considero ben bé músic. Sempre dic que els cantautors estem a mig camí entre músics i poetes. Si t’ho vols mirar en positiu, podem dir que els cantautors som grans poetes entre músics i grans músics entre poetes; si t’ho vols mirar en negatiu podríem dir que som mig músics entre músics i mig poetes entre poetes, perquè els cantautors ens relacionem molt amb músics i amb poetes i notem molt que no som poetes del tot quan estem amb poetes i notem molt que no som músics del tot quan estem entre músics. Fem aquesta cosa que és la cançó, que és un gènere intermedi entre una cosa i l’altra, i de fet és lògic que ho sentim així.
Portes ja 20 anys de carrera i al llarg de la teva discografia hi trobem moltes variacions. Vas tocar amb la Cobla Sant Jordi, després vas fer música amb menys instruments i en aquest últim disc, per exemple, no hi trobem el so de la bateria. A què responen tots aquests canvis?
Sobretot a la necessitat de distreure’m, que la cosa sigui important per mi i que suposi acceptar un repte. Igual que amb els anys vas trobat una zona de confort on tu et sents còmodament i que potser la gent pot reconèixer, i això està molt bé, per mi també és molt important que cada disc suposi un repte, que hi hagi una part que jo hagi d’aprendre, que hagi de lluitar i que m’hi hagi de barallar perquè no controlo, i per tant que em distregui i que surti una cosa que per mi sigui diferent. Intentar també que pel públic també sigui una cosa semblant, que per una banda hi ha una cosa que es repeteix inevitablement però que hi hagi sempre una part de novetat. En aquest sentit suposo que al llarg de la meva discografia dec tenir públic que a vegades va i ve, li agrada un o un altre disc perquè tots tenen alguna cosa diferent, o almenys és el que intento.
A banda dels discos, fa un anys que vas publicar un llibre, El dolor de la bellesa. Què necessitaves explicar o com va sorgir la idea?
Va ser la insistència de l’editorial que em van dir que intentes escriure. Portava pràcticament nou discos, el que vol dir que feia pràcticament vint anys que m’explicava només a través de les cançons o del que puc dir en els concerts en directe, i escriure una mena de diccionari, perquè el que vaig fer va ser una mena de diccionari sobre l’univers de les meves cançons, era una oportunitat d’explicar-me d’una manera diferent, de veure la realitat de les cançons d’una altra manera i de veure una part potser més prosaica de tota la història. Les cançons de tots els meus discos tenen un to més solemne, més seriós, que teòricament als concerts això es trenca amb la connexió amb el públic, però si només has escoltat els discos jo creia que era important que amb el llibre es pogués veure tota aquesta altra part que és indissoluble.
Hi vau posar el títol d’una de les teves cançons. Com va sorgir això?
És una cançó que sintetitza una mica tot el que jo tinc a dins com a artista, musicalment i literàriament, i també és una cançó que en sí mateixa ja té aquesta llavor d’humor que moltes vegades potser costa trobar a les meves cançons i que en canvi hi és en el conjunt.
T’agradaria seguir aquest camí i seguir escrivint llibres?
Jo soc cantautor, estic aquí per fer cançons i fer concerts. Això no vol dir que no pugui fer un llibre de tant en tant i que no es tinguin coses a explicar en forma de llibre, però per un escriptor és una altra cosa. Vaig fer servir l’escriptura, que no literatura, per explicar-se una mica més en un moment determinat i potser d’aquí uns anys ho torno a fer, però lo meu són les cançons.
