El 28 de desembre de 1895 amb la presentació pública del cinematògraf al Salon Indien du Grand Café del Boulevard des Capucines de París, s’endegava un nou enfoc testimonial, documental i artístic del que ens envolta. Les pel·lícules que van projectar els germans Lumière recollien escenes quotidianes on els protagonistes no eren actors (per exemple Sortida dels obrers de la fàbrica). Ara bé, també es presentaven arguments de ficció (El regador regat). Sembla, doncs, que el cinema començava per reflectir la vida quotidiana. En aquest sentit el cinema té un valor patrimonial, doncs ens mostra la societat del moment -en el cas dels Lumière la societat francesa de 1895.
A grans trets, podríem parlar de patrimoni fílmic -aquelles pel·lícules que tenen una significació especial per la seva representació de la societat o pels seus valors artístics- i patrimoni cinematogràfic, el qual tindria un significat més ampli i abastaria tots aquells elements que formen part del procés cinematogràfic: maquinaria, espais d’exhibició, cartells, vestuari, entre molts altres. L’any 1981 la UNESCO reconeixia el valor patrimonial del cinema, es constatava la vàlua de les imatges en moviment i la necessitat de procurar la seva salvaguarda i protecció internacional. Podríem dir que el cinema és un dels mitjans de comunicació que ha tingut un impacte social i cultural més gran durant el segle XX. Un dels llocs per gaudir de la projecció és el cinema, on es projecten les pel·lícules.
Recentment, en aquesta línia, a més d’altres accions, a l’any 2020 l’Acadèmia de Cinema Català va presentar el catàleg que recull la història de sales centenàries de cinema trobades a Catalunya. Dues a la comarca del Vallès: Cinemes Imperial (1911) a Sabadell i Cinemes Catalunya (1916) a Terrassa. Amb tot, malauradament, el 88 % dels municipis catalans, a l’any 2016, no tenia cap activitat cinematogràfica. El canvi d’analògic a digital, crisi econòmica i altres ha ocasionat que molts cinemes s’hagin quedat en el camí: principalment sales petites i allunyades de grans nuclis de població. Però la fascinació pel cinema -i els seus valors intangibles, la implicació d’institucions, entitats i població ha aconseguit que algunes sales continuïn formant part de la vida cultural i esdevinguin un patrimoni. És el cas del Cinema Alhambra de La Garriga al Vallès.
El Cinema Alhambra és un edifici urbà de l’any 1913. D’estil modernista, fou construït per l’arquitecte Josep Sala i Comas i originàriament s’utilitzava com a cafè, sala de festes, ateneu, entre altres activitats. A final de la dècada dels anys vint del segle XX si va començar a projectar cinema. Just quan arribava al centenari, entre 2012 i 2013, esquerdes a l’edifici, el pas de 35 mm a digital i altres entrebancs condicionaven la seva continuïtat. És el que ens explicava Josep Maria Miró – gerent i programador del cinema des de finals anys setanta del segle passat -juntament amb la seva família. Emperò, la implicació de la família Miró, la propietat de l’edifici, l’Ajuntament de La Garriga, el Cineclub i la campanya popular SOS Alhambra, entre altres, va permetre la seva continuïtat. El 2014 s’obria el cinema adaptat a la normativa i amb tecnologia digital. Tanmateix, la gestió privada de la família Miró ha estat compatible amb la funció publica que s’ofereix de la sala a entitats, escoles i altres.
D’aquesta manera, cada setmana, entre divendres i dilluns, l’Alhambra ofereix una programació molt acurada: estrenes, cinema d’autor, clàssics, xerrades amb directors o especialistes de cinema, entre altres. Així es pot gaudir del fet d’anar al cinema. Més enllà del cinema, l’activitat de la sala es completa amb l’activitat cultural: presentacions, música, col·loquis i altres. Cosa que fa que el Cinema Alhambra sigui quelcom més que una sala amb butaques dirigides vers la pantalla. Mantenint l’estètica centenària de la sala -sostre, cortines i moqueta- s’ha aconseguit que el cinema sigui un bé cultural i un patrimoni apreciat a la comarca.
