Una de les tradicions de la diada de Corpus Christi – d’ara endavant el Corpus- és el costum de fer ballar un ou als brolladors d’aigua dels patis d’esglésies o llocs emblemàtics de viles i ciutats. En tenim referència des del segle XV a la catedral de Barcelona i a partir del segle XIX es comença a estendre a altres localitats. Tot i que el seu origen és incert, hom apunta a la representació simbòlica de l’hòstia de l’Eucaristia o a un possible simbolisme de vitalitat i regeneració primaveral. Com és conegut, l’ou com balla consisteix a col·locar un ou buit dins la pica del brollador d’aigua. L’ou quan va a parar al sortidor d’aigua, s’enlaira i comença a donar voltes, com si ballés. El voltant del sortidor es guarneix amb flors i fruites, representant el renaixement de la vida; d’aquesta manera es protegeix l’ou de la caiguda a terra. Si l’ou cau dins el recipient, es torna a enlairar i giravoltar. La vesprada i la diada del Corpus és quan té lloc, tot i que sovint s’allarga fins al diumenge.

La festa de Corpus, creada a l’època medieval i instituïda per una butlla del papa Urbà VI, al segle XIII, posteriorment confirmada al segle XIV, es va estendre a tota la cristiandat per fer front a les heretgies que negaven la presència de Crist a l’Eucaristia. D’aquesta manera, el Corpus, juntament amb Pasqua i Nadal, passava a ser una de les festes més importants del calendari litúrgic. Una festa mòbil, que s’escau el dijous següent a l’octava de Pentecosta i que pretén commemorar la solemnitat de l’Eucaristia amb la presència real del Cos de Crist (Corpus Christi): la transsubstanciació, sota la forma de pa i vi. En aquest sentit, l’activitat principal de la festivitat era la processó, la qual sotmesa al poder temporal i eclesiàstic recorria els carrers amb el seu seguici caminant per catifes de flors, enramades i altres. La finalitat era adornar l’itinerari de la processó i el pas de la custòdia. Ho feia d’una forma jerarquitzada i ordenada amb representants dels diferents estaments de la societat de l’època.

Era la manifestació religiosa i festiva més important a les naixents ciutats, a la qual si  anirien incorporant tradicions anteriors per tal de tenir més lluïment: gegants, mulasses, àligues, dracs i altres. La festa sortia al carrer omplint-se de música, colors i olors. Més tard,  al segle XX,  la mateixa Església catòlica  va anar eliminant l’octava de Corpus i les processons. A partir de 1980 va deixar de ser festa laboral i va passar a ser un ritu intern. Amb tot, el Corpus s’ha mantingut en el calendari festiu popular d’una forma secularitzada. La processó i l’eucaristia resten a l’esfera personal. De bell antuvi, l’ou blanc buidat -significant la forma de l’eucaristia, ballant sobre el raig d’aigua envoltat de flors del temps que s’associarien amb el renaixement de la vida i sovint acompanyades de diferents olors vinculades als sants: llorer, taronger, ginesta i altres: podria haver estat una manera planera d’explicar el missatge de l’eucaristia, com assenyala l’historiador  i estudiós Nil Rider.

Avui dia la festa de Corpus pren diferents formes a la comarca, destacant-ne principalment:  processons, catifes de flors, balcons guarnits, enramades i l’ou com balla. La Garriga, des de 2009 ha recuperat l’ou com balla, per iniciativa de l’escola Puiggraciòs, que cada any a la diada de Corpus, acompanya a les catifes que cobreixen els seus carrers. També a la Catedral de Terrassa, el Bisbat ha continuat la tradició, la qual era present abans de la Guerra Civil (1936-1939). A Sant Cugat del Vallès, al monestir també el podem veure ballar. Caldes de Montbui, Mollet del Vallès, Sabadell, entre altres municipis del Vallès, han recuperat l’ou com balla. Podem dir que és una tradició o joc visual que es continua estenent a diferents indrets de la comarca. La festa del Corpus ens ha deixat un llegat que continua viu. L’ou com balla n’és una mostra.