A la Serralada Litoral compresa entre els rius Besòs i Llobregat, ens trobem el parc de Collserola, a la Serra del mateix nom, que va ser declarat parc natural l’any 2010 per la Generalitat de Catalunya: Parc Natural de la Serra de Collserola i de les reserves naturals parcials de la Font Groga i de la Rierada-Can Balasc. Amb una extensió de 8.259 hectàrees separa la plana de Barcelona del Vallès. El parc és gestionat pel Consorci del Parc de Collserola: Diputació de Barcelona, municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Generalitat de Catalunya i els nou municipis del parc. Aquests serien: Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Esplugues de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, El Papiol, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern. Així, Collserola forma part de tres comarques: Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental. L’alçada màxima de la serra seria el cim del Tibidabo amb 512 metres.
La part vallesana del parc abasta una superfície considerable, gairebé la meitat, d’hectàrees del conjunt: 3.940. Altrament, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès i Montcada i Reixac aporten més de 180.000 habitants al conjunt de l’espai. Això fa que el parc sigui una part rellevant del seu patrimoni cultural, natural i de lleure.
També al Vallès, les restes arqueològiques ens mostren la continuïtat de la petjada humana a Collserola: la cova neolítica -prop de la Torre Negra- de Sant Cugat del Vallès, el poblat ibèric de Ca n’Oliver a Cerdanyola del Vallès; el forn ibèric a la vall de Gausac, al terme de Sant Cugat del Vallès al costat de l’ermita de Sant Adjutori -més enllà tenim l’ermita de Sant Medir- i més recentment, del segle XIX-XX, les restes del complex lúdic del Casino de la Rabassada. Igualment, ermites, masies, fonts i barraques de vinya, són testimoni del llegat, l’aprofitament dels recursos i la presència, encara viva, en aquest espai natural. A finals del segle XIX i principis del XX començaran a aparèixer edificis modernistes a la serra i la urbanització de la Rabassada donarà lloc a la construcció d’habitatges de segona residència.
Aplecs i romeries tradicionals perviuen en aquest entorn fortament poblat, més de dos milions d’habitants si comptem tots els municipis inclosos en el parc. Entre d’altres: l’Aplec de Sant Medir a Sant Cugat del Vallès, cada 3 de març, dedicat al copatró de la vila. També, el tercer diumenge de novembre a l’antiga església de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes de Cerdanyola del Vallès, se celebra una trobada popular cada any. Sense oblidar les llegendes associades com la de Sant Medir, la de la Font Groga, o la del gegant Fort Farell que segons conten en tornar cap a Caldes de Montbui es quedà adormit en el camí que voreja Collserola: la silueta de la serralada de Collserola seria la del gegant estirat.
A Collserola, els conreus de secà i d’agricultura ecològica marquen el pas de l’espai urbà al forestal. Algunes masies s’han reconvertit en espais de restauració, equipaments i de lleure per caminants, ciclistes i altres, que s’endinsen en un bosc més frondós i humit per l’àmplia xarxa de camins i corriols. En aquest sentit, a Sant Cugat, les reserves naturals de la Font Groga i de la Rierada – Can Balasc constitueixen uns rodals emblemàtics per les seves mostres de bosc mediterrani humit i representacions de les formacions de ribera. Sant Cugat del Vallès és el municipi amb més superfície inclosa en el parc (un 44%).
Ciutats industrialitzades i força poblades, acompanyades de la presència d’infraestructures de gran envergadura com les autopistes i els ferrocarrils, entre altres, envolten l’espai natural de Collserola. Aquest, ha estat reivindicat, des de final del segle XX, com a Via Verda: travessant la plana del Vallès connectaria amb el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Un connector ecològic entre les serralades, litoral i prelitoral. D’aquesta manera es contribuiria a preservar el valor patrimonial, paisatgístic i cultural de la comarca, que la pressió urbanística i demogràfica fa vulnerable.
