Molts edificis conserven a les façanes rellotges de sol, alguns de fa segles, que continuen marcant les hores gràcies a la llum del sol. D’aquesta manera cases, masies, esglésies i places, entre d’altres, ens mostren aquest patrimoni que assenyala el pas del temps. Com sabem, egipcis, sumeris, babilonis, grecs i romans mesuraven el temps, entre altres, amb rellotges de sol. Més tard els àrabs van aportar a aquests rellotges: matemàtica i astronomia. A més de marcar l’hora i els canvis d’estació, es feien servir per indicar les oracions de cada dia, per això eren molt utilitzats en emplaçaments religiosos. En aquest sentit, a l’edat mitjana té lloc l’esclat d’aquests rellotges, usats per marcar les hores de resar i de missa; també per calcular les durades de les feines del camp. Els rellotges de sol feien funcions de calendari i, a causa de la variació d’alçada del sol, podien marcar també el dia de l’any. A l’època moderna, segles XVI-XVII, apareix l’ofici de quadranter -constructor de quadrants solars- i molts rellotges de sol s’ornamenten artísticament. Igualment, comencen a aparèixer els rellotges mecànics, encara poc precisos. Finalment, al segle XVIII, amb l’inici de la revolució industrial i tecnològica, el perfeccionament dels rellotges mecànics i la creixent il·luminació de viles i ciutats amb la posterior electrificació, el rellotge de sol va caient en desús.
Bàsicament, un rellotge de sol o quadrant solar és un instrument que mitjançant l’ombra d’un gnòmon -indicador vertical, estil- dins d’un quadrant amb línies horàries ens marca les hores. El seu funcionament es basa en el moviment de la terra al voltant del sol. Ara bé cal tenir en compte diferents elements en la seva construcció: l’orbita el·líptica de la terra i la seva inclinació; la col·locació de l’indicador vertical paral·lel a l’eix de la terra, que variarà segons la nostra situació geogràfica i l’orientació del rellotge cap al sud geogràfic. Si no tenim una paret orientada cap al sud, caldrà fer diferents càlculs per trobar la nova orientació.
Com ens explica la Societat Catalana de Gnomònica (d’ara endavant SCG), a més, cal tenir present els fusos horaris establerts i la diferència entre el temps civil i l’oficial: a l’estiu s’avança dues hores i a l’hivern una. Podem comptar diferents tipus de rellotges de sol, principalment tenim: el vertical, el més habitual i sovint col·locat en una paret amb les hores marcades, l’ombra de l’estil ens assenyala les hores; l’horitzontal, freqüent en parcs i jardins; de pastor, de fusta cilíndric, rellotge portàtil molt utilitzat pels pastors al Pirineu; l’equatorial, col·locat en un pla paral·lel a l’equador; el díptic, compost per un vertical i un d’horitzontal, un rellotge de butxaca; l’anular, penjat d’una cadena o cordill s’orienta el forat cap al sol; l’analemàtic, del qual parlarem més avall; entre d’altres.
Una de les tasques de la SCG és la realització d’un Inventari de Rellotges de sol presents als territoris de parla catalana. Amb més de 7.300 referències -agost de 2021, al Vallès tenim quasi un miler de rellotges de sol: a l’Occidental 348 i 636 a l’Oriental. Els trobem a cases de pagès, esglésies, rectories, avingudes, cases particulars, masies, torres, jardins, parcs, escoles, entre altres ubicacions als diferents municipis vallesans. Una característica a destacar és la presència de lemes escrits en els quadrants de molts d’ells; sovint reflexionen – en català, llatí o castellà- sobre el temps amb petits escrits en primera persona, poèticament o en vers. Com dèiem, la majoria d’aquests rellotges són del tipus vertical, instal·lats a parets, però també en tenim d’altres tipus.
Ens aturarem en el rellotge analemàtic de la Plaça del Primer de Maig del barri de Can Puiggener a Sabadell. Amb una mida de 14,45 metres el rellotge forma el paviment de la plaça des de l’any 1986. Els seus autors Eduard Ferrer i Josep Domènech van situar a l’analema -corba que descriu el sol en un any a la mateixa hora i observat en la mateixa posició- les indicacions del calendari. És justament quan hom se situa sobre la data -fent d’estil- que l’ombra es projecta damunt la xifra que marca l’hora solar. En aquest rellotge nosaltres fem d’indicador vertical. Les llambordes del paviment, com ens comenta Josep Domènech, simbolitzen la lluna, la serp que veiem la terra, les estrelles el firmament i la part central del rellotge el sol, és a dir: un lligam del cosmos amb el subjecte humà. Una representació simbòlica del temps i l’espai, el temps en l’espai.
