El foc és un dels protagonistes centrals que presideix tradicions, creences i rituals. Són conegudes les festes dels solsticis: el «foc nou» del solstici d’hivern; o el de l’estiu amb els focs de Sant Joan i falles que cremen per carrers i muntanyes. També, present la resta de l’any, el foc ha estat, i és, un dels elements imprescindibles de la festa, el qual permet aplegar-se al voltant per dansar, cantar o menjar, entre altres. D’aquesta manera, el foc transforma l’espai de la festa, principalment quan es fa fosc. Les diferents fogueres, les espurnes, els trons, carretilles, els coets i altres van delimitant un espai visual i sonor – a través de timbal, caixa, bombo, gralles, xiulets, entre altres- que ens transporta fora de la quotidianitat. El foc anuncia la festa, emmarca l’espai festiu i l’omple de contingut. Al costat del foc si mouen diversos relats i personatges: dimonis, diables, bèsties de foc, música i altres. Pararem atenció a dimonis i diables. Sovint s’acostuma a parlar de dimoni i diable de forma indistinta. Diable significaria«adversari» i dimoni «geni – divinitat inferior». En tot cas, cap dels dos, originàriament, tenia connotacions exclusivament malèfiques.
En poques paraules, a la nostra tradició cultural i popular el diable és tractat com un esperit maligne, mentider i pervers, el qual va contra el bé, és «enemic de Déu» i ens porta cap al mal, la bogeria i altres; instigant les parts més fosques del nostre ser. Per extensió seria el protector de la gresca, de la disbauxa, del prohibit, i de trencar els límits de la moralitat. És un personatge festiu, participa en les festes populars, i és el conductor de danses i sàtires, el qual pot exercir tranquil·lament la crítica a tot i a tothom. El dimoni o diable – no serien exactament el mateix, tot i que s’assimilen les paraules- és conegut amb diversos noms: Satanàs, Llucifer, Banyeta, Pere Botero, Maligne, la Bèstia o Anticrist, Belzebú, entre molts altres.
Foc, dimonis, diables i altres, són elements patrimonials que formen part del conjunt de sabers i cultures que se n’han anat transmetent de generació en generació. Actualment, els interpretem dinàmicament d’una forma determinada, la qual ens continua emocionant, i els integrem a la festa. Aquesta ens permet trencar la quotidianitat i, a la vegada, transgredir-la. La festa és el punt de trobada de la comunitat que celebra i recull el llegat del passat i l’adapta al present. És una font de sociabilitat i d’estrènyer lligams amb els membres del grup. El diable, sota diferents formes participa de la festa i pot arribar a ser el protagonista principal. Entre altres mostres, a la comarca trobaríem la figura del diable: com a diablots, amb vestimenta estrafolària animen la festa a algunes places del Vallès, s’encarreguen de mantenir lliure l’espai de la ballada de Gitanes -ball popular i festiu propi de les celebracions carnavalesques; pel Carnestoltes, participant en les pires funeràries i actes del rei Carnestoltes; les diferents danses de diables de representacions populars i teatrals: la Passió o els Pastorets; balls de diables, danses relacionades amb el foc; figures de diables a diferents festes; i, els balls de diables parlats, d’origen medieval, serien les representacions burlesques de teatre al carrer amb els seus versots característics.
El Ball de Diables és una de les manifestacions amb arrels més antigues de la tradició festiva que tenim documentada. Segons les investigacions fetes, trobem representacions teatrals d’aquests tipus a final de l’època medieval, en els entremesos: a Barcelona el 1423, 1424 -al seguici del Corpus, 1467; a Cervera 1426; del 1436 a Tarragona; 1448 a Tortosa i Igualada 1453, entre altres. Amb la recuperació de la democràcia, a la dècada dels setanta del segle passat, hi ha hagut una proliferació de colles de diables.
Al Vallès hi ha colles en la majoria de municipis, cadascuna amb la seva particularitat, però que comparteixen dos elements: el foc i la festa. El ball de diables es caracteritzaria per la indumentària dels seus components que voldria representar la figura del diable. Els membres del grup es mouen sota el foc pirotècnic que ells mateixos porten: coet sense canya a l’extrem d’una maça o bastó que quan s’encén fa l’efecte d’un paraigua de foc, és el principal efecte. Podem parlar de dues tipologies de ball, en les quals la distinció fonamental estaria en l’existència d’un text –versots– que es representa en el ball, en què figura la lluita entre el cel i l’infern. L’altra tipologia de ball li mancaria la representació teatral i consistiria en la utilització del foc pirotècnic, sense recitar cap text. Foc, festa i diables un patrimoni molt present al Vallès.
