Les llegendes acostumen a ser narracions enginyoses que recullen components reals i imaginaris, els quals són transmesos de generació en generació. Els personatges i esdeveniments -desfigurats històricament i revestits de nous aspectes- es transformen en subjectes i elements fantàstics: dracs, gegants, dimonis entre molts altres, que, màgicament, poden tenir poders sobrenaturals. D’ençà que tenim notícia han servit per explicar tradicions que ens arribaven de forma oral i sovint ens suggerien un determinat comportament. En general, aquesta transmissió ha estat posteriorment reescrita i reinterpretada, arribant als nostres dies de manera esbiaixada i confusa. Una de les llegendes més antigues que encara és viva i que es conta al Vallès és la del Drac de Sant Llorenç del Munt.
Aquest massís de la serralada prelitoral catalana, juntament amb la serra de l’Obac -avui en dia parc natural gestionat per la Diputació de Barcelona- ple de camins, roques, coves i racons especials ha generat des de temps ancestral un imaginari popular que ha donat nom a moltes de les seves formacions geològiques i paisatgístiques. El parc s’estén per les comarques del Bages, del Moianès i del Vallès Occidental on Castellar del Vallès, Matadepera, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Terrassa i Vacarisses hi tenen part del seu terme municipal. A dalt de la Mola trobem el monestir de Sant Llorenç del Munt (segle XI) al terme municipal de Matadepera. Tot aquest entorn natural, conegut i habitat des de l’antiguitat, ha estat font de narracions i llegendes locals que es perden en la memòria. Avui ens aturarem a la Cova del Drac -també coneguda com a Morral del Drac, un espectacular monòlit de vint-i-cinc metres d’alçada situat a uns cinc-cents metres de la Mola, on s’originen les canals de Santa Agnès i de la Coma de l’Abella. Molts anys enrere, diu la llegenda, en aquesta cova hi dormia un drac que atemoria als habitants dels rodals.
Des del segle XVI diverses fonts escrites ens parlen d’aquesta llegenda, que se situaria en temps de Guifré el Pilós (segle IX), en la reconquesta cristiana dels territoris envaïts pels sarraïns. Entre altres: al segle XVIII, Pedro Ángel de Tarazona relata la llegenda i Francisco Zamora en els seus diaris esmenta el drac del Vallès. Mn. Anton Vergés -eclesiàstic i escriptor- de Castellar del Vallès en els seus escrits (1871) va recollir la llegenda en català i Francesc Maspons i Labrós a Tradicions del Vallès (1876) recull també la llegenda des d’un punt de vista folklòric amb materials procedents de la tradició oral. Una de les característiques d’aquestes versions és que la llegenda mostra una aparença històrica -cosa que li dona més versemblança- on els fets es barregen amb elements simbòlics: vincle amb un personatge històric, un grup humà i un territori.
La llegenda -amb diferents variants, segons l’autor que la recull- se situaria a Sant Llorenç del Munt -en temps de Guifré el Pilós i de reconquesta. El relat ens detalla com els sarraïns -cansats per les derrotes i per desig de venjança- hi porten des de l’Àfrica un drac petit -o Brívia- que amaguen a la cova de Santa Agnès, situada a la canal del mateix nom. L’alimenten amb moltons, cavalls, bous i altre bestiar gros fins que es torna perillós. L’abandonen i la bèstia surt de la cova causant grans estralls. Després, amagada a la cova del Drac, comença a sembrar el pànic. En la seva recerca d’aliment malmetia collites, atacava ramats i fins i tot persones. Davant aquests atacs els habitants de les terres de l’entorn de Sant Llorenç del Munt demanaren ajut al comte Guifré, el qual primer hi envià un dels seus cavallers. En fracassar, el mateix comte si enfronta i finalment derrota a la bèstia que fuig volant i cau morta al puig de la Creu, a Castellar del Vallès.
Al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac podem recórrer aquests espais llegendaris: cova de Santa Agnès, cova del Drac, cingles del Salt de Cavalls, puig de la Creu i altres, els quals conformen un patrimoni paisatgístic i natural de la comarca.
