L’Aplec de la Salut de Sabadell, més de 300 anys de festa i patrimoni al Vallès

 

Com és conegut, un aplec és la trobada d’un conjunt de persones, sovint a l’aire lliure, a l’entorn d’una proposta religiosa, cultural social o altres. En la trobada, la festa i la relació dels uns amb els altres es transforma en una manera de compartir una experiència comuna, un tarannà i/o una identitat de grup; la qual passant de pares a fills es va adaptant als temps i es converteix en part de la cultura popular i del patrimoni cultural immaterial del lloc. Al Vallès, un dels aplecs més antics és l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de la ciutat de Sabadell, el qual compta amb un espai emblemàtic que ha estat present -com ens indiquen les restes arqueològiques- des dels primers assentaments humans -ja des del paleolític i primers agricultors, passant pels ibers, romans i visigots, en el relat històric d’aquesta població del Vallès: ens referim a la serra de Sant Iscle o de la Salut.

A mitjan segle XVII, una onada de malalties infeccioses entre els anys 1652 i 1653 va provocar que s’utilitzés de nou l’ermita de Sant Iscle i Santa Victòria -a llevant de la vila i a l’altra banda del riu Ripoll- com a morberia per aïllar els malalts. Segons explica la tradició la manca d’higiene de les aigües del pou de l’ermita obligava a anar a buscar aigua a la propera font del torrent de Canyameres, situada a la riera del mateix nom al nord de la casa de l’ermità. Va ser allà on es va trobar una imatge de la Mare de Déu amb el nen Jesús als seus braços. La troballa de la talla i la curació «miraculosa» dels malalts infectats, gràcies a l’aigua de la font, s’atribuí a la Mare de Déu de la Font de la Salut. La imatge es va col·locar a l’ermita de la serra de Sant Iscle, i més tard el 1697 el Consell de la Vila va acordar fer-li una processó cada any, el segon diumenge de maig. Avui dia és la patrona de la ciutat de Sabadell -també del bisbat de Terrassa des de 2008- i la seva festa es continua celebrant en aquesta data. La devoció es va estendre per tota la contrada i l’indret es començà a anomenar ermita de la Mare de Déu de la Font de la Salut.

Així doncs, ben aviat, la devoció i estima per la «nina» de la Salut es va convertir en una processó cap a l’ermita on els veïns s’encomanaven i, a la vegada, es reunien un cop a l’any per ballar, menjar, compartir i altres: la trobada agafava forma d’aplec i passava a formar part del calendari festiu de la localitat. L’Aplec es transformà en una trobada popular que aplegava veïns de la vila de Sabadell i d’altres indrets: Sant Pere de Terrassa, Moncada, Manresa, Caldes i altres. Ja en ple segle XVIII va esdevenir una «fontada» on a més de la devoció cap a la Mare de Déu de la Salut – i el seu caràcter religiós-, es menjava, jugava, ballava, i cantava, essent un lloc de trobada i relació d’homes i dones. Al segle XIX, a partir d’una revifada de les malalties infeccioses l’ermita de Sant Iscle agafava de nou protagonisme en la curació d’empestats i passava a ser Santuari a final de segle. A més a més, la construcció del pont que travessava el riu Ripoll a l’any 1864  en facilitava l’accés, consolidant la festa de la Salut. El 1876 es va ampliar la festa al dilluns per poder donar cabuda a la gran quantitat de gent que venia, fins i tot de Barcelona.

En ple segle XX, l’Aplec pren una gran volada convertint-se en una gran festa de la ciutat per davant fins i tot de la Festa Major. Sense perdre el seu caràcter essencial de devoció i festa religiosa, l’Aplec significava uns dies d’esbarjo que trencaven la quotidianitat del calendari. Es van incorporar nous elements participatius per a la població: parades de menjar, el concurs d’ocells, concerts corals, ballada de sardanes, l’actuació de la banda municipal, el teatre, entre d’altres. Tots aquests actes es desenvolupaven principalment l’esplanada del Santuari o a la mateixa ciutat. L’arranjament de l’entorn a la dècada dels quaranta del segle passat va facilitar l’accés per carretera i molts actes i celebracions es van traslladar a la part més alta de la serra. Posteriorment, l’ordenació dels accessos de vianants i cotxes dels anys 80’s i la qualificació de parc periurbà de l’entorn del Santuari, entre d’altres actuacions; han fet del Santuari de la Salut un espai de lleure per als ciutadans on la vessant religiosa conviu amb diferents usos: cultural, esportiu, associatiu i agrícola, entre d’altres.

Al segle XXI, tots aquests aspectes han ajudat a generar un conjunt de pràctiques socials que donen un gran valor cultural. La recreació d’aquestes manifestacions immaterials -religioses i d’esbarjo- s’insereixen en les relacions quotidianes de la comunitat donant un sentit de pertinença i cohesió. Els diferents actes ens mostren la diversitat i convivència de les distintes manifestacions, en una festa on la participació de l’Ajuntament es complementa amb la de les diverses entitats i persones que organitzen els actes de l’Aplec. Després de més de tres-cents anys l’Aplec de la Salut segueix viu.