La llegenda ens explica que vers l’any 300, a prop del Castrum Octavianum,mentre el pagès Medir plantava faves al seu camp de la Serra de Collserola se li atansà el bisbe Sever de la ciutat de Barcelona, que era perseguit pels romans. El bisbe comentà al pagès que si es trobava amb els seus perseguidors, els hi digués que l’havia vist. Arribaren els perseguidors romans al camp de Medir i aquest els respongué que just quan plantava les faves havia estat amb ell. Les faveres, «miraculosament», havien crescut i florit, tapant el rastre. Els soldats romans creient-se burlats, el prengueren i se l’emportaren al Castrum Octavianum. També capturaren al bisbe Sever, i com que no renunciaren a la fe cristiana foren turmentats i morts. És a dir, haurien estat víctimes de la persecució de l’emperador Dioclecià. En poques paraules aquest seria el relat, que altres situen cap als anys 466-483.
Com apunta l’historiador Domènec Miquel, la llegenda de Sant Medir tractaria de cristianitzar una tradició pagana anterior. Efectivament, semblaria que en el camp proper a l’actual ermita de Sant Medir tot creixia molt més -una possible explicació podria ser l’existència d’una veta d’aigua en aquest indret, la qual faria créixer més ràpidament les plantes. Aquest fet extraordinari es va estendre i s’organitzaria al seu voltant un culte a la fecunditat. Posteriorment, recordem la presència a partir del segle IX del monestir de Sant Cugat, es donà una interpretació cristiana a la tradició pagana. La devoció i l’estima pel sant i el «miracle» del camp de faves es va convertir ben aviat en un aplec. En aquest sentit, un cop a l’any es reunia al lloc la gent per homenatjar el prodigi; i, fins i tot, per emportar-se un grapat de terra per espargir en els seus camps per així fer-los més fèrtils. Persones de diferents indrets s’acostaven a la vall de Gausac per honrar al sant pagès. Des del segle XI en tenim referència de la devoció, i documentació el segle XVIII.
El 3 de març se celebra l’aplec de Sant Medir a l’església de la serra de Collserola, la qual és a tocar de l’antic camí romà que unia Egara (Terrassa) amb Barcino (Barcelona) a través de Collserola, passant per la vall de Gausac o vall de Sant Medir. Efectivament, l’afluència de gent de Sant Cugat i de tot el Vallès era massiva: Rubí, Cerdanyola, Ripollet, Barberà, entre d’altres. El segle XIX, cap a 1830 o 1835, s’afegiren els provinents principalment de la vila de Gràcia -gràcies a la prometença de Pere Vidal, originari de Sant Cugat i establert a Gràcia- també de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, d’Horta i Sant Andreu de Palomar. A Sant Cugat es conservarà la tradició de l’aplec rural i al Pla de Barcelona -tot i la formació de nombroses colles- s’anirà transformant en una celebració més urbana. Sant Medir és copatró de Sant Cugat.
Enguany, com cada 3 de març -si cau en diumenge, l’aplec es trasllada al dilluns, la ciutat de Sant Cugat rememorarà les seves arrels i tradicions: el seu passat pagès, el qual s’ha adaptat a la situació del segle XXI. La Unió Santcugatenca tindrà l’honor de ser banderers i acompanyar el seguici cap a l’ermita de Sant Medir. Després de l’ofici religiós diferents entitats de cultura popular: Societat Coral La Lira, Geganters, Caparrots, Bastoners i Castellers; actuaran a l’esplanada de l’ermita de Sant Medir. Parlaments i entrega de llaçades a les colles i la ballada de Sardanes formaran part de l’aplec de Sant Medir. Un patrimoni cultural que s’ha transmès de generació en generació, i que cada any és recreat aportant una visió de continuïtat dins de la col·lectivitat santcugatenca i de l’entorn.
Encara avui, Sant Medir és un punt de trobada de la comunitat, i també dels forasters, que permet gaudir de moments de costums, creences, música, balls i reunió, entre altres. Una festa extraordinària que trenca amb la quotidianitat constituint el nostre patrimoni immaterial.
