Les Albes, Can Pèlacs i les herbes remeieres, al Vallès

 

«Passes pels llocs i les plantes et criden», ens comenta  l’Alba Escalona de la masoveria de Can Pèlacs, situada al Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac, entre els 700 i 800 metres al municipi de Matadepera al Vallès. Can Pèlacs – avui una finca privada d’unes 63 hectàrees, amb una pairalia i masoveria que daten dels anys trenta del segle XX-, juntament amb Can Bufí, Can Garrigosa, Can Robert i Can Marcet, configuren el sector nord-est de l’eix format per la Riera de les Arenes, a ponent del massís de Sant Llorenç. L’Alba Escalona (Rubí, 1969), a més de la masoveria, té cura de l’explotació agrícola i ramadera de la finca; amb la seva mare, l’Alba Bertran (Barcelona, 1935), hi viuen tot l’any. I, tanmateix, ambdues són transmissores de la cultura de les herbes remeieres. Recollir i utilitzar plantes sempre ha estat una tradició a la seva família.

En calaixos de fusta, les Albes guarden marialluïsa, hipèric, til·la, flor de saüc, boixac, farigola, fonoll, blauet i marduix, entre moltes altres. Totes elles amb unes propietats  determinades i recollides a  la finca de Can Pèlacs. Algunes de verinoses com l’estramoni i la cicuta, la qual és fàcil de confondre amb el julivert. Plantes guaridores i utilitzades també a la cuina, les quals creixen prop de la casa, a les vores dels camins, als marges dels camps i altres; i que formen part d’una saviesa mil·lenària, la qual s’ha transmès de forma oral. Les Albes ens comenten: «segons vulguem fer, les herbes es podem prendre amb infusió, menjar crues amb amanides, barrejades amb aliments i utilitzar per fer conserves. També per fer ungüents, tònics; i, enganxades amb mel al paladar, serveixen per guarir animals. Així, doncs, una mateixa planta té diferents usos: com infusió – per exemple l’hipèric: pericó o herba de Sant Joan- va bé per la tristesa i barrejada amb  ínula i calèndula s’utilitza com oli de cop. Al voltant de les herbes hi ha  moltes creences: la farigola collida en dijous sant – es diu: el camp on hi havia la creu de Crist estava ple de farigola- abans que surti el sol té efectes sanadors, i en divendres sant et protegeix».

Com sabem, abans de la industrialització, a pagès, tot aquest coneixement formava part de la quotidianitat. Al no poder anar al metge i/o veterinari -o altres serveis- cada dia, les avies i mares eren les que tenien, conservaven i aplicaven aquest coneixement a nets i fills. Un coneixement pràctic, el qual molts relacionaven i relacionen -de forma equivocada- amb la «bruixeria». Per les Albes,  una bruixa seria una dona sàvia. En el passat s’acusava de bruixes a totes aquelles dones que per diverses qüestions es volia marginar, menystenir o simplement desheretar. El famós ungüent de bruixa- fet amb set plantes-, ens expliquen, en realitat és un depilatori: te’l poses a les cames i et fa caure el pel, però no surts volant! A l’hora de la veritat les coses tenien i tenen un ús racional. Tot és més senzill.

De la mateixa manera que les herbes et guareixen, també t’avisen, et criden -com dèiem al començament. Una abundància de determinada planta ens avisa de la possibilitat d’una determinada malaltia, comenten les Albes. Llavors em collim més. Si tenim la malaltia tenim el remei; i si tenim el remei, el bosc ens està avisant de la malaltia. Hi ha una retroacció. El món de pagès és molt petit, les muntanyes ens abracen i ens fixem en el que la natura ens mostra. De petita, diu l’Alba Bertran, «l’avia em deia ves en compte no trepitgis aquesta planta que és bona per això o per allò. Vaig créixer en un ambient de respecte a les plantes i al bosc: la lliçó era diària». És el mateix que jo he fet amb la meva filla. I ara la neta -també de nom Alba-  ens ha introduït nous conceptes com el de creixement i malbaratament, els quals no vivíem a fons. Tot i això, afegeix, a pagès, «sempre s’ha collit solament el que necessites, com ens han ensenyat els avis».

Des del segle XI podem trobar referencies a aquestes terres, anomenades mas Busqueta, que formen la finca de Can Pèlacs , la qual és coneguda amb aquest nom a partir del segle XVI. Una propietat, com dèiem més amunt, envoltada de muntanyes: a l’est s’alça la carena del Pagès, d’on baixen diverses cingleres, com la Roca Petanta, i canals, com la canal del Pi Tort o la de l’Abella. Al nord de la finca trobem el turó de les Rovires (828 m) i el puig Conill (903 m); al sud els plans de Can Garrigosa; i a l’oest, la riera de les Arenes i els vessants llevantins del Castellsapera (940 m) i la Roca del Corb (877 m). Des de final del segle passat les Albes -mare i filla- tenen cura de la masoveria i en particular l’Alba Escalona continua conreant les terres amb una explotació de caràcter ecològic i impulsant la ramaderia extensiva d’ovelles i cabres. D’aquesta manera, es transmet un coneixement que es basa en la conservació de la biodiversitat, la utilització de recursos propis i la seva sostenibilitat. Les activitats de la masoveria asseguren una part important del patrimoni rural de Matadepera que juntament amb la cultura de les herbes remeieres -hereva d’una manera d’entendre la vida i d’un saber de generacions- són expressió d’un patrimoni immaterial que segueix ben viu.