L’ofici de vitraller al Vallès

Podríem dir que tres elements: el foc, uns minerals i la llum conformen l’art del vitrall. El vidre seria la matèria primera del vitrall, el qual filtra la llum provocant jocs de colors que la matisen, transformant la percepció de l’espai que il·lumina. A mida que van passant les hores, el vitrall modifica la llum -més brillant o més apagada- i malgrat tot el color del vidre continua sent el mateix. És una de les característiques d’aquestes vidrieres de color, la sensació màgica i intangible: el «misteri de la llum». Un «misteri» que des d’aquells mestres vitrallers del segle XII – i abans, els quals recorrien les catedrals passant el coneixement a través dels gremis- ha arribat fins els nostres dies. Parlem del vitrall occidental -vidre i plom-  en el pas del romànic al gòtic, tot i que en el romànic també trobem vitrall.

El gran encert del vitrall ha estat el fet d’ajuntar dos elements en principi oposats: per un costat la rigidesa del vidre i l’altre la ductilitat del plom. El vidre deixa passar la llum i el plom no. Aquesta oposició és complementària i forma els grans tapissos de vidre tan característics de l’art gòtic, que va permetre cobrir les grans obertures i sacralitzar la llum que entrava i, a la vegada, llegir les representacions dels llibres sagrats presents en les grans vidrieres: parlem del llenguatge simbòlic.

El període gòtic serà el gran moment del vitrall. Els vitralls són els substituts de la pintura del romànic que va restant com un art complementari. La llum s’associa a Déu i al sol: és un element immaterial que traspassa el vidre -que és material- el qual no pateix cap canvi. Així, simbòlicament és desenvolupava la idea d’omnipresència divina. El vitrall convertia la llum profana en sagrada. A grans trets, el Renaixement deixa d’utilitzar la simbologia de la llum gòtica que oferien els vitralls i cerca una llum més clara i diàfana, sense tant cromatisme. El Barroc estimarà més les pintures i retaules policromats -i l’Anglaterra protestant voldrà interiors clars sense imatgeria. Amb tot, els vitralls i l’ofici de vitraller continua. Més tard, a Catalunya i al Vallès, el modernisme adaptarà i revitalitzarà aquesta tècnica mil·lenària -arts sumptuàries. Així, arquitectes catalans com Antoni Gaudí, Puig i Cadafalch i Domènec i Montaner, entre altres, posaran de nou de moda els vitralls.

Des de la lluerna del Palau de la Música Catalana -de Domènec i Montaner, fins a diferents edificis -públics i privats-  de l’eixample barcelonès i del Vallès -Terrassa, Sant Cugat, Granollers, La Garriga, Cerdanyola del Vallès, Sabadell, entre altres- diferents artistes, literats i intel·lectuals van dissenyar vitralls; cosa que va fer que els artesans també milloressin la seva tècnica i cerquessin noves formes en les vidrieres. Al Vallès, entre altres l’arquitecte sabadellenc Josep Renom i Costa dissenyava vitralls i l’arquitecte Eduard Maria Balcells -tríptic de les «Dames de Cerdanyola»-  també en dissenyava i tenia taller propi. Durant el segle XX l’ús de vitralls en l’arquitectura continuarà amb força adaptant-se a les diverses corrents del moment i des de la segona meitat del segle XX  ja comptem tallers propis de vitrallers al Vallès, com és el cas de l’Art del Vitrall de Sabadell.

Com ens explica Joan Serra, mestre vitraller d’aquest taller del Vallès, el plom vesteix el contorn dels vidres i possibilita confeccionar un entramat de vidre i plom: les vidrieres. El primer pas seria la creació d’un esbós -fet a tinta o a llapis- que ens donaria una impressió de com serà el vitrall; després, es passaria aquest esbós a escala real i es calcaria sobre cartolina per procedir al tall de patrons que ha de servir per fer la separació del vidre -que podem pintar amb «grisalla» i després coure al forn. Seguiria l’emplomat dels vidres i el seu ajust. Un cop ben ajustat se solden els punts on es troben els ploms amb estany, cosa que fa que aquesta munió de vidres -poden ser centenars- acabi formant una sola peça: el vitrall final. Per tant, continua Serra, tot dependrà del disseny: línia, color, tipus de vidre. Un cop s’ha acabat de muntar el vitrall, aquest es posa dins d’un bastiment de fusta i es col·loca a l’obertura on va destinat.

Bàsicament en la confecció del vitrall trobem dues grans branques: nova creació i restauració. Dins de la creació, trobaríem el vitrall clàssic, el contemporani i el religiós; i, dins de la restauració -majoritàriament a la comarca del Vallès-  vitrall modernista – noucentista, a més del religiós. En l’actualitat el treball dels vitrallers continua sent un ofici artesanal. La tècnica d’aquest ha variat poc des de l´època medieval – com exemple: abans el vidre se separava amb ferro roent, ara es fa amb dos estris especials: la «ruleta» o la «punta de diamant»- només s’ha incorporat els elements nous que el pas del temps ens ha aportat: paper de calca, soldador elèctric i altres. Un ofici artesà que segueix viu al Vallès.