Modernisme i estiueig al Vallès

Al segle XIX amb el progrés de la Revolució Industrial les condicions de vida a les ciutats i viles van empitjorar, especialment per a les capes populars de la població. Fums, insalubritat, espais reduïts, sorolls i cap mena de seguretat higiènica són algunes de les conseqüències de la industrialització. Els corrents higienistes i la creixent preocupació per a la salut donaran importància a viure en un ambient més saludable, cosa que serà recollida pels sectors benestants que se sentiran atrets pels aires rurals de la comarca vallesana: aire pur i sec, aigües medicinals i termals i una bona alimentació. Anar a estiuejar esdevindrà sinònim de vida sana i un canvi d’aires serà recomanat per molts metges.

Principalment, la burgesia de Barcelona, i d’altres ciutats com Sabadell o Terrassa, aprofitarà els mesos de bonança de l’estiu per anar se’n fora dos o tres mesos: al mar, a l’interior i, com dèiem, al Vallès per la seva proximitat. Uns mesos que sovint anaven de Sant Joan a la mare de déu de la Mercè, i que a vegades s’allargaven fins a Tots Sants. Uns llargs estius.

Assistirem a l’anomenat fenomen de l’estiueig, el qual a partir del darrer terç del segle XIX fins a mitjan segle XX agafarà embranzida. Al Vallès, la millora de les carreteres i l’arribada des de ben aviat del tren; així com l’existència de viles termals com Caldes de Montbui i La Garriga i la proximitat del massís del Montseny facilitarà l’activitat de l’estiueig. Un estiueig llarg que només podien fruir les famílies benestants i que fins a la dècada dels anys 30 del segle passat, amb l’extensió de l’estat del benestar, no podran començar a gaudir altres capes socials; això si amb un temps de durada molt més curts. No serà fins a la Constitució republicana del 1931 que es parlarà de la setmana de vacances pagades. L’estiueig benestant produirà un gran impacte al territori, originant transformacions en la vida social, costums i canvis urbanístics a les localitats: noves edificacions, botigues, pastisseries, casinos, llocs de lleure, pistes de ball, equipaments esportius, llum elèctrica, telèfon i altres. D’alguna manera es portava el model de la ciutat a aquests llocs.

Així doncs, Montcada i Reixac, Cerdanyola, Ripollet, Santa Perpètua, Sant Fost, Parets, Montmeló, Figaró, Cardedeu, entre altres; van ser localitats on la presència d’estiuejants va ser notable. Un dels efectes més destacables va ser la implantació de l’arquitectura modernista amb les anomenades torres d’estiueig i altres edificis.

Des de la primera dècada de 1900 moltes viles vallesanes – com ara La Garriga, Cardedeu, Llinars, entre altres- s’havien convertit en centres importants d’estiueig. En aquestes viles i pobles si desenvolupà una arquitectura de segones residències que seguia el corrent modernista, el qual culminarà amb l’arquitectura noucentista. Des de les mateixes elits locals que edificaven les seves pròpies cases fins a la burgesia barcelonina que hi construïa les seves viles d’estiueig, ens trobem amb un ric patrimoni a resseguir: una combinació d’elements tradicionals i moderns que pretenia crear una cultura universal i cosmopolita.

Manuel Joaquim Raspall i Eduard Maria Balcells van ser els principals autors de moltes torres d’estiueig, al costat d’altres noms que acompanyen al centenar llarg d’edificis que avui podem resseguir a la comarca. Des de la vila de Cardedeu que ben aviat es va transformar en una vila d’estiueig amb les seves característiques torres, passant per Figaró – Montmany amb la particular combinació de modernisme i noucentisme, o l’Ametlla del Vallès; la petjada d’aquestes edificacions és molt present a la comarca. Terrassa, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, entre moltes altres localitats, conserven edificis d’aquesta època d’estiueig clàssic: per exemple el Museu d’Art de Cerdanyola (MAC), construït per Gaietà Buïgas com a teatre casino per als estiuejants l’any 1894. Més tard (1905-1912) va ser reformat per Eduard Maria Balcells com a casa d’estiueig i posteriorment a partir de la dècada de 1960 va acollir els laboratoris farmacèutics Domènech. A la dècada de 1990 va passar a ser propietat municipal. Un patrimoni que continua viu.

Foto portada: la Torre Montserrat a Cardedeu. Autor: Josep Alavedra.