L’elaboració de peces artesanals per als animals, bàsicament per les feines agrícoles, transport de mercaderies i persones o bé per guarnició, és la feina del baster. És -o era- l’encarregat de tenir cura dels arreus i totes les peces per enganxar els animals als carruatges o a les eines del camp. Antigament, a causa de la quantitat de tasques que suportaven els animals aquest ofici comptava amb moltes especialitzacions: morrallers, albarders, sellers, corretgers, basters, entre altres; i la confecció de guarniments de luxe a cura del guarnimenter. El baster, podríem dir, era l’especialista en animals de tir i el guarnicioner en els animals de muntura. Com assenyalen els estudis, l’auge del comerç i del transport cap al segle XIII va fer que augmentes el nombre de bèsties de càrrega i carros, cosa que va fomentar l’artesania dels atuells necessaris per a les cavalleries i carruatges.
Al segle XVIII, a Barcelona, les variants de l’ofici s’aplegaven, des de l’època medieval, sota la confraria dels freners -en origen reunia oficis relacionats amb les cavalcadures. La industrialització i la introducció de maquinària al camp va anar deixant de banda el treball animal amb la consegüent minva d’aquests artesans, cosa que va facilitar la desaparició de moltes especialitats. Amb el nom de baster o guarnicioner s’han anat englobant totes. Aquest artesà seria l’encarregat de tot el procés: adob, confecció i venda dels guarniments de cuir i pell.
El baster o guarnicioner elabora les seves peces a mà. A partir de matèries primeres naturals i unes eines senzilles és capaç d’aconseguir els diferents accessoris necessaris per a les cavalleries i carruatges. El cuir és el principal material utilitzat pels guarniments i arreus. El més apreciat és el de bou, també de cavall, ja que té molta resistència i s’empra per a les bèsties de càrrega. Per fer peces més delicades (selles o altres) se sol usar el cuir de be. Per cosir les peces, antigament es feia sevir el fil de cànem. Actualment, se substitueix per fibres sintètiques barrejades amb cànem. També cal tenir presents les sivelles i altres objectes de metall que porten els guarniments que tradicionalment han estat fetes de llautó -avui també d’acer inoxidable- perquè no es rovellen. Peces que el baster se les ha de fer. A més a més del cuir també es fa servir la lona, la llana, fils de colors, palla per farcir, entre altres. Amb tots aquests materials es fan les diferents peces pels carruatges i animals de càrrega i passeig. Segons l’ús podem trobar diferents tipus de guarniments: de càrrega i per muntar; i depenent del dia: diari o festiu, els quals portaran més o menys arranjaments de lluïment.
Els basters reparen i creen peces de cuir. Així, encara avui, és corrent la reparació de selles de cavall, alforges, morralles, ronsals i altres. Tanmateix, la creació de guarniments amb diversos motius dibuixats sobre el cuir, clavetejats i repunts decoren i ajuden al lluïment del cavall o altre. Pel que fa a les eines en trobem varietat, depenent de l’ús que es necessiti (marcar, tallar, foradar o cosir) i algunes especifiques d’aquest ofici com ara: el punxó o alena i l’agulla per cosir; el compàs de puntes, per prendre mides; el ratllador per marcar; la màquina de tallar, mitja lluna o coltell, que serveix per tallar i rebaixar el cuir; i també tisores, martells, i trepants, entre altres. Amb aquestes eines i també motlles es va donant forma al cuir, el qual després es tallarà i posteriorment s’unirà per l’acabat final.
Actualment, ja no es necessita els animals per treballar al camp o pel transport de mercaderies i persones, cosa que ha suposat la quasi desaparició d’artesans lligats a ells. A diferència d’altres feines, el que confeccionava el baster havia de ser fet a mida de l’animal a qui anava destinat. Una peça no feta a mesura podia fer mal a la bèstia. Al Vallès la forta presència d’hípiques i de les diferents cavalcades de Sant Antoni Abat ha possibilitat la permanència de l’ofici. Com és el cas de l’artesà Josep Sánchez a Castellar del Vallès.
