Al segle XIX, la industrialització va canviar la fisonomia d’Europa. De fet, amb la preindustrialització de mitjan segle XVIII s’endegava un procés que es desenvoluparia al llarg del segle XIX amb un seguit de canvis socials i econòmics que comportaria, entre altres, el pas de la societat agrícola a la industrial i el naixement d’unes noves relacions socials. La comarca del Vallès va ser protagonista destacada d’aquesta industrialització, bàsicament tèxtil, de finals del XIX i principis del XX. En un primer moment, Terrassa i Sabadell van ser impulsores, cosa que va atreure població de diferents indrets del país cap aquestes localitats: també conegudes com la «ciutat del fum» i la «Manchester catalana». Més endavant, si anirien afegint Montcada i Reixac, Cerdanyola, Ripollet, Barberà del Vallès, Rubí, Granollers, Mollet del Vallès i altres. Començaven a aparèixer les fàbriques urbanes i les «cases fàbrica» del tèxtil. Al seu costat naixia també una indústria metal·lúrgica auxiliar i de serveis. Vapors, xemeneies i fum començaven a formar part del paisatge urbà de ciutats i pobles de la comarca. Alguns d’aquests edificis -exemples de modernisme industrial català- han deixat de banda el seu passat per tenir altres funcionalitats. La crisi del tèxtil de finals del segle XX – amb la progressiva desindustrialització, entre altres, ha possibilitat la reconversió d’aquest patrimoni industrial en biblioteques, museus, centres de cultura, campus universitaris i altres equipaments. Espais adaptats a les noves necessitats.
Un patrimoni industrial moble, immoble i immaterial -és a dir, patrimoni cultural- vinculat als processos de fabricació i als diferents aspectes: edificis, màquines, cases dels amos, habitatges dels treballadors, documents, mostraris, entre altres; en comptes de caure en desús han estat rehabilitats i tenen nous usos. Des dels primers molins hidràulics, fargues, pous de glaç, i altres; passant per les fàbriques que dèiem més amunt, vapors i colònies tèxtils; i les infraestructures bàsiques pel bon funcionament de la indústria: aigua, gas, electricitat, estacions ferroviàries, magatzems, entre molts d’altres, conformen un gran llegat patrimonial. Un recorregut que podem resseguir, per exemple, al Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) emplaçat a l’antic vapor Aymerich, Amat i Jover de Terrassa, obra modernista de l’arquitecte Lluís Muncunill (1868 – 1931) i construït entre 1907 i 1908.
Ens fixarem en una de les reconversions d’aquest patrimoni: Roca Umbert a Granollers. Un espai cultural polivalent en constant transformació que ha passat de fàbrica tèxtil a «fàbrica de les arts». Com és conegut, l’any 1904 es començava a construir a Granollers la fàbrica Roca Umbert. Una de les característiques d’aquesta empresa va ser la unificació de tot el procés de producció: batanar, filar, ordir, teixir i tenyir. Posteriorment, la crisi del tèxtil i diverses reestructuracions van portar al seu tancament l’any 1991. El gener de 2003 l’Ajuntament de Granollers aprova la utilització de Roca Umbert com a fàbrica de les arts, inici d’un recorregut que ha possibilitat la creació en aquest espai de 21.000 metres quadrats de diferents usos: biblioteca, la Troca Centre de Cultura Popular i Tradicional, l’Espai d’Arts, Centre Audiovisual, Centre de Creació i Difusió Musical, nau polivalent Dents de Serra, tallers de producció de Festa Major, entre altres, i també la Tèrmica com a centre d’interpretació del passat industrial. Tanmateix, Roca Umbert participa en xarxes de disciplines diverses, com: el MNACTEC, la Xarxa d’espais de producció i creació de Catalunya o Transversal – Xarxa d’activitats culturals.
Així, en aquesta «fàbrica de les arts», bestiari, castellers, dansa, diables, gegants i capgrossos, i la música, entre altres, comparteixen creació i activitat. D’aquesta manera es vetlla per la conservació, difusió i coneixement d’aquest patrimoni. Un patrimoni que ens arriba del passat i administrem en el present, al qual li donem un determinat significat d’acord amb el temps que ens toca viure. Ens deixa una empremta emocional i conforma el nostre tarannà. El tèxtil, tan present a la comarca, ha deixat una traça que encara avui és viva en el llenguatge, el paisatge urbà i les relacions socials, la qual ens explica com a comarca. Preservar el patrimoni industrial – dotant-lo d’una nova funcionalitat- és una forma de mantenir i transmetre un llegat.
