El Dimecres de Cendra amb l’enterrament de la sardina s’acaba la festa del Carnestoltes. Comença un període de 40 dies que arribarà fins al Diumenge de Pasqua: temps de preparació per la Setmana Santa. A Occident, després de la reforma litúrgica dels anys 60 del segle passat, el temps litúrgic quaresmal consta de quatre dies i sis setmanes: si descomptem els sis diumenges que no es dejuna quedaria en 40 dies. Les dates varien cada any en funció del dia de Pasqua: enguany el Dimecres de Cendra se celebra el 22 de febrer, final del Carnaval i comiat del rei Carnestoltes.
Antigament, l’abundància del menjar es canviava per un règim més auster on les sopes, la verdura i el peix agafaven protagonisme. La Quaresma es representava com una vella que tenia set cames -sovint amb un bacallà a la mà, un cistell de bledes i cara de pomes agres- una per cada setmana de Quaresma, símbol d’abstinència i dejuni, la qual a més servia de calendari. En aquest sentit, abans que calendaris i almanacs fossin habituals, moltes cases feien una vella de paper retallat que tenia set cames i peus. Cada setmana fins a Setmana Santa si li tallava una cama. En arribar a la setmana quatre, tocava la cama del mig i hom es figurava que anaven a serrar la cama de la vella de paper, la Vella Quaresma. Una petita pausa pels més petits. Tradicionalment, es feien dues aturades en aquest dejuni: el dimecres de la quarta setmana i la diada de Sant Josep.
Efectivament, a la quarta setmana se celebrava el ritu de serrar la vella. Colles d’infants amb cistells, un tronc i una serra o xerrac sortien per les cases del poble o la vila fent capta entre parents i amics cantant “serra la vella” i serrant el tronc -partició de la Quaresma. La gent de les cases donava llaminadures, ous, fruits secs i alguna moneda. Al final es feia una berenada col·lectiva. Marian Burguès a Sabadell del meu record (1929) ens parla de la importància de “serra vella” per la xicalla, ja que és i ha estat sempre una festassa de les grosses i de les més populars. D’aquesta manera, serrar la vella trencava el rigor del dejuni i l’abstinència per als infants, els quals podien gaudir d’una menga especial amb el que havien recaptat. Actualment, la Quaresma ha perdut part del seu significat tradicional, cosa que ha fet que la festassa de serrar la vella hagi anat desapareixent a molts llocs. Tanmateix, a Ullastrell la tradició s’ha adaptat als nous temps.
De fet, en aquesta vila del Vallès la tradició és molt present. Als anys 80 del segle passat l’escola del municipi es va implicar en la festa. Des de llavors, la mainada manté viva la tradició: el quart dimecres de Quaresma a la tarda nens i nenes es reuneixen per anar a cantar per les cases. Truquen a la porta dels veïns i canten la cançó de serra la vella, a canvi se’ls hi entrega ous, ametlles i altres.
“Serralavella, caldo d’estella,
serra la criada, que va ben pentinada,
dilluns i dimarts, serra cabàs.
Mestressa porteu ous, que demà serà dijous,
mestressa porteu cansalada,
que la serra està embossada.
Virolet Sant Pere, virolet Sant Pau,
la catxutxa ens queia, la catxutxa ens cau,
que en venim de Roma i en portem corona de Sant Nicolau…”
La cançó és una adaptació que es cantava a altres indrets del Vallès a principis de segle XX, a la que també si posaven certs afegitons. Actualment, la festa d’Ullastrell s’allarga des del dimecres fins al cap de setmana. A més a més, hi podem trobar: cantades, música, fira de comerciants, jocs infantils i moltes més activitats. Des de l’any 1999 la geganta «Serralavella», construïda per Jordi Grau de Terrassa, és una de les protagonistes de la festa que des de 2006 està acompanyada pel gegant Bacus i un seguit de capgrossos. Ullastrell s’omple de festa, serrant a la Vella Quaresma.
