No sé ni per on començar aquestes línies. Una munió de sentiments contradictoris fa dies que m’embarguen, m’imagino que com a tots vosaltres. Diuen que, en casos com aquests, passem per les cinc fases del dol segons el model Kübler-Ross (negació – ira – negociació – depressió – acceptació). Passar per aquests estadis més o menys ràpidament i arribar a acceptar la situació és la tasca emocional que tots i totes tenim aquests dies. És cert que, si ens trobem bé de salut i disposem d’una llar comfortable i aliments, és molt més fàcil acceptar la situació que no pas si ens hi trobem amb dificultats afegides. També és cert que la incertesa no ajuda massa i estem acostumats a viure en una societat que ens protegeix a la gran majoria i ens proporciona seguretat en més d’un sentit.
Penso en les persones que estan transitant aquesta epidèmia des de les dificultats econòmiques, o les persones grans que es troben soles i no tenen massa recursos per sobreposar-se. També penso en les famílies que tenen algun malalt o, malauradament, algun mort del que no s’han pogut acomiadar per culpa de la pandèmia. Des d’aquestes línies, vull donar el condol a les seves famílies. Tant de bo que no hagués anat així.
Penso també en el personal sanitari i no tinc paraules per agrair-los la dedicació vocacional (això és VOCACIÓ amb majúscules) per preservar el dret més fonamental, la nostra vida. Aquests dies hem estat hospitalitzades al Taulí per una urgència mèdica que, afortunadament, no tenia res a veure amb el Covid-19 i els somriures recomfortants de les doctores i infermeres i resta de personal de l’hospital, eren resplandents, malgrat l’esgotament físic i psicològic i malgrat les mascaretes que els tapaven bona part de la cara. Crec que, si una cosa hem d’aprendre de tot això, és que el coratge i l’amor pels altres és el que realment ens permet sobreviure. En situacions com aquesta és quan realment es fa palès el valor de les feines imprescindibles per a la supervivència (sanitat, alimentació, seguretat, transport i tants d’altres). I quan tot torni a la normalitat, hem d’haver interioritzat aquest aprenentatge i defensar allò que permet que la vida segueixi per sobre de la frivolitat a la que ens aboca l’economia de mercat.
També vull posar de manifest la titànica tasca que realitzen les entitats socials de la ciutat, tenint cura de les persones més vulnerables, que, en aquestes circumstàncies, encara ho són molt més. Professionals i voluntaris de tantes entitats que estan cada dia treballant i esforçant-se per tal de fer arribar àpats calents a qui no té res per menjar, o tenint cura de les persones grans dependents o de les persones sense llar, que ara ja, afortunadament, disposen d’un espai de confinament temporal per poder fer front a la pandèmia. Aquesta crisi, malauradament, també posa llum sobre les mancances que tenim com a ciutat, que caldrà abordar de forma enèrgica quan puguem recuperar-nos d’aquest sotrac.
Però tot anirà bé. Malgrat els contagis i les morts. Tot anirà bé. Perquè estem fent-nos costat. Perquè valorem el que és important. Perquè vetllem per les persones que ho necessiten. I perquè, malgrat el confinament, tenim clar quina societat volem i què és el realment important.
Com sempre, qualsevol dret que considereu vulnerat, feu-m’ho saber. No hi som físicament però no descansem en la defensa dels vostres drets a la ciutat.
