El coronavirus ha afectat (afecta) tothom (no és només cosa de gent gran) i tampoc és una mera grip com es va donar a entendre a l’inici) però el cert és que el virus ha colpejat amb més duresa les persones més febles: els majors de 80 anys, les persones amb malalties cròniques, o greus i també les persones amb discapacitat. Ángel Luis Izquierdo, als seus 53 anys, forma part d’aquests darrers.
Ángel Luis Izquierdo tenia Síndrome de Down però en els darrers sis mesos havia desenvolupat Alzheimer (el 80 per cent de les persones majors de 60 anys amb Down el desenvolupen i el percentatge va a més a mesura que les persones amb Síndrome de Down van guanyant esperança de vida). Havia hagut de deixar el seu pis residència de la cooperativa CIPO al Parc Central del Vallès i ingressar en una residència. Però la Covid-19 es va creuar en el seu camí i després de pocs dies a l’hospital va morir per la Covid-19 al Parc Taulí el 26 de març.
Ángel Luis va néixer, com els seus quatre germans, a Malpartida de Plasencia, a la província de Cáceres. Va arribar a Sabadell amb sis anys amb la seva família i sempre va estar molt vinculat als centres especials de la ciutat, ja fos la desapareguda escola Santa Gemma de la plaça Vallès, l’escola Francesc Bellapart dels Merinals i sobretot la cooperativa CIPO, a la zona nord.
A CIPO feia tallers ocupacionals, a la naus que donen seu a l’entitat, i diverses tasques d’integració. Però sobretot va formar part dels residents als pisos tutelats de l’entitat ja fos a la Torre de l’Aigua o des de fa pocs anys al Parc Central, a la zona sud. Hi tenia els companys i els amics. Mentre vivien els seus pares, estava a la llar de dilluns a divendres i els caps de setmana els passava amb la família. Amb la mort dels pares, s’hi estava més temps a la llar i passava les vacances i alguns dies amb la seva germana i tutora Esther Izquierdo.
“Sempre va ser molt alegre i molt familiar. Li encantava la paella i la Coca-Cola. També la música i ballar, sortir d’excursió i anar de colònies. De tant el tant l’anava a buscar al taller. El portava a tallar-li els cabells al Pozo [perruqueria Pozo, a l’avinguda de Matadepera] però abans anàvem a menjar xurros a l’avinguda. Així era l’home més feliç del món”.
L’autonomia d’Ángel Luis sempre havia estat limitada tot i que “es feia entendre”. Però des de feia uns mesos havia empitjorat. Havia desenvolupat Alzheimer i a nivell cognitiu s’havia deteriorat. A finals de gener ja no podia caminar, tenia l’esquena malament i havia perdut autonomia així que els van ingressar a l’Albada prop d’un mes, deixant el pis tutelat. S’hi va estar fins el 14 de febrer, acompanyat per la seva germana i visitat pels seus companys de la CIPO tot sovint. “Sempre s’ha sentit molt acompanyat i han fet una gran gestió, tant els companys com els monitors, en els bons moments i també en els dolents”, recorda la germana.
A mitjans de febrer Ángel Luis va ingressar a la residència Jardins de Castellarnau. La seva germana el va poder visitar fins el 10 de març, quan es va decidir des de la Generalitat aïllar els residents per reduir contagis.
“Dins de tot estava prou bé. Però el 21 de març va començar amb febre i tenia dificultats per a respirar. Va ingressar aquell dia a l’hospital i li van fer les proves per veure si tenia coronavirus. Va donar positiu el 23 de març i va morir el dia 26”.
Ángel Luis va estar un parell de dies a un box d’urgències i després a la cinquena planta. Estava desorientat, no coneixia ningú i tothom s’havia de protegir amb bates, mascaretes i mampares. Tenia lluny el seu entorn familiar i de coneguts i cada cop s’ofegava una mica més. El darrer dia de la seva vida, el va poder visitar una neboda, filla d’Esther. “Al meu germà li encantava Spiderman i ella es va posar un gorret d’Spiderman però ell ja estava malament, de costat i amb la mascareta d’oxigen posada”, recorda la germana, que el va veure aquell dia per darrer cop a través de videotrucada.
“El més dur ha estat això. Vaig estar 15 hores al dia amb ell a l’Albada al gener i febrer i no he pogut estar amb ell a partir del 10 de març, en els seus darrers dies. Abans de la incineració només vam poder estar amb ell un minut, i amb la caixa tancada i precintada. No poder estar al seu costat encara no ho puc gestionar bé”, finalitza la seva germana, qui només té bones paraules per la cooperativa d’inserció que el va acollir durant tants anys.