Antonio Pérez Félix va deixar la seva Sevilla natal quan s’acostava als 25 anys per provar sort a Catalunya, on ja hi tenia família. Va arribar a Torre-romeu i va trobar feina en una indústria. Un cop casat, va formar una família mentre feia sindicalisme a CC.OO i barri a Sant Julià. El passat 24 de març va morir per la Covid-19, després de només quatre dies a l’hospital Taulí.
A principis dels anys 70, Pérez va decidir emigrar a Catalunya, on hi tenia família (una àvia i tietes). Va anar a viure al barri de Torre-romeu amb elles i al cap d’uns mesos es va independitzar. L’estiu del 77 es va casar i amb la seva dona, la també sevillana María Luisa Pérez, van adquirir un dels primers pisos del barri de Sant Julià, al carrer de Santiago Segura.
A l’arribar a Catalunya va començar a treballar en una fàbrica de transformació de plàstics, que després i fins ara seria Rafilex, al carrer Girona del polígon de Gràcia. Un negoci que a principis dels anys 80 va passar a mans dels treballadors, que van constituir una Societat Anònima Laboral. Pérez va ser un obrer de llibre.
“Des dels inicis ha estat de Comissions Obreres i va estar al comitè d’empresa. Abans que els treballadors es quedessin l’empresa va haver-hi una vaga i va ser, amb altres companys, un recorregut per tot el Vallès”, recorda Pérez.
Com molts sindicalistes, destinava també hores al barri, llavors en formació. Va estar a la junta de l’Associació de Veïns de Sant Julià, negociant amb la Generalitat els desajustos que s’havien produït amb la urbanització de la zona i la cessió d’un local a l’entitat veïnal. I va fer una aproximació puntual a la política municipal. A les primeres municipals democràtiques, les de 1979, va anar a les llistes del Moviment Comunista Català – Organització d’Esquerra Comunista (MCC-OEC), un partit d’inspiració maoista que va quedar fora del consistori.
“El meu marit sempre s’ha brindat a ajudar a les persones. Era un home molt amable i treballador. Ens vam conèixer de molt jovenets i sempre li havia agradat molt llegit i preparar-se per treure endavant la seva família”, recorda la seva vídua.
Antonio Pérez i Maria Luisa Pérez van tenir tres fills, els tres homes. La família constituïa una de les seves aficions, com també la pesca, que feia més en riu passat Berga que en mar. Fa més de cinc anys va tenir un infart, que li va comportar una insuficiència cardíaca. “El seu cor només funcionava al 40 per cent”, diu María Luisa.
Quan va arribar el confinament, Antonio i María Luisa es van confinar a casa amb el seu fill mitjà. Els primers dies tot anava bé, però el dimecres següent no es trobava bé. No tenia febre, ni tos, ni s’ofegava però tenia la pressió molt baixa. Després de dos dies van aconseguir parlar per telèfon amb la doctora del CAP. El van derivar al Taulí on va ingressar. “Era divendres quan va ingressar. Diumenge va estar a la planta i el vam veure uns minuts. I dilluns ens van dir que vinguéssim a acomiadar-nos d’ell. Vam estar amb ell les seves darreres hores el meu fill petit i jo”, rememora la seva vídua, qui va agrair el tracte humà de l’hospital amb una carta, tot i que la manca de mitjans era evident i hi poca informació. Poc després de les 8 del matí del 24 de març Antonio Pérez Félix va morir.
“El que tinc sobre el meu cor és l’enterrament. Ens eduquen d’una forma i penses que quan arribi el moment estaràs rodejat dels teus éssers estimats i acompanyat. Però no va poder ser. Ens van donar un croquis per entrar al cementiri. Hi vam anar els meus tres fills i jo. El cotxe ens esperava i tot va ser tan ràpid i tan fred!”. La família planteja una missa per acomiadar el pare.
Perquè no eren números, perquè tenien una història, perquè les víctimes d’aquesta pandèmia tenen nom i cognom. Mereixen el record que la pandèmia els va negar. Aquest és el nostre record a les víctimes de la Covid-19. Anirem ampliant les semblances cada dia. Si voleu contactar, si coneixeu o sou familiars d’algun difunt per la Covid-19 i ens voleu explicar la seva història, podeu fer-ho a l’adreça redaccio@isabadell.cat.
Més informació: