Bárbara Aguilar: la sevillana que llegia llibres de la República

Es deia Bárbara Aguilar Majarón. Tenia 95 anys i va morir a casa seva el 29 de març. Sense un diagnòstic clar però amb una frase que tal i com han anat les coses no deixa gaire lloc a dubte: ‘possible Covid-19’. El seu cas mostra l’angoixa que ha provocat la pandèmia en moltes famílies, a qui el virus ha colpejat a la vegada. Aguilar va morir un dia després que la seva filla tingués l’alta a l’hospital. El seu gendre també va estar ingressat uns dies abans. 

Francisco Lira, gendre de Bárbara Aguilar, explica que la seva companya d’habitació al Taulí va ser alguns dies la seva pròpia dona, Ana, qui també va contraure la Covid-19. “Jo vaig estar nou dies ingressat. La meva dona va entrar una mica més tard i va estar-se onze dies a l’hospital”, recorda. Mentre aquest matrimoni de la Concòrdia mirava de recuperar-se del virus des d’una habitació d’hospital, tenien la mare de l’Ana, amb 95 anys i grau 3 de dependència, a casa, on una assistent i els nets la miraven de cuidar el millor que podien.

“Era una gran angoixa estar a l’hospital i tenir l’àvia tan gran i tan dependent a casa. Hi havia dies que semblàvem una centraleta telefònica per organitzar-nos. Però estàvem sortint endavant. El dia abans de donar-me l’alta, el 21 de març, em va trucar una neboda. ‘La abuela tiene décimas‘, em va dir. No li vaig voler dir a la meva dona, que estava pitjor que jo. A l’àvia la febre li baixava a la tarda però al matí li pujava a 38. Mai va pujar de 38 ni tampoc tenia gaires ofecs. Ens van dir que l’aïlléssim a casa en una habitació i li feien un cert seguiment per telèfon des de l’hospital. Però els dos o tres darrers dies ja estava molt malament. Parlàvem amb alguna infermera per telèfon o amb el doctor que m’havia tractat a mi però no li van fer la prova. La meva dona encara estava a l’hospital. Per sort li van donar l’alta un dia abans que l’àvia morís. Almenys, dins de la desgràcia, es van poder acomiadar”.

Bárbara Aguilar va passar els darrers anys de la seva vida a casa de la seva filla Ana. Havia nascut el 5 de maig de 1924 al petit poble sevillà de Martín de la Jara. Un dels pobles blancs de Sevilla, a 100 quilòmetres de la capital. Va “enviudar molt jove”, recorda Lira. Quan va migrar a Sabadell, va treballar a les Escolàpies rentant la roba i pels volts de la cinquantena li van atorgar la llarga malaltia.

Vivia al carrer dels Andes, a la Plana del Pintor. Els molts anys que es va poder valdre per si sola acostumava a tornar al seu poble sovint, on hi tenia família. També viatjava amb l’associació de veïns i gaudia de la Festa Major del barri.

“Li encantava parlar del poble. També cosir. I recitar poemes. Li agradava molt llegir llibres de la Segona República, que ella recordava de petita. De fet, l’últim llibre que li vam regalar era un tom molt gran amb fotos de l’època”, recorda el seu gendre.

Bárbara Aguilar havia perdut la seva filla gran fa sis anys. Ja gairebé a la norantena, amb la discapacitat anant a més, va mudar-se amb l’altra filla a la Concòrdia, al carrer Muntaner. El 29 de març de 2020 va morir al seu llit. Dins de la desgràcia, diu Lira, “almenys va poder estar amb la seva filla i assistida per una neta metgessa les darreres hores de la seva vida”.

Foto portada: la plaça de Blas Infante de Martín de la Jara, poble natal de Bárbara Aguilar.