Conchi Aguilera

Conchi Aguilera: la metxera de la Tolrà

Concepción Aguilera Marín, Conchi Aguilera, va arribar a Sabadell amb 20 anys. Havia nascut a Priego de Córdoba, província de Còrdova, i el seu pare havia emigrat a Catalunya i després va reagrupar la família. Van viure primer a la Creu de Barberà i després es van mudar a La Creu Alta, on ja Conchi va fer tota la seva vida. El passat 3 d’abril, a punt de complir 81 anys, va morir al Parc Taulí. El seu marit també va estar greument afectat per la pandèmia de coronavirus. 

Aguilera es va criar en un cortijo i hi tenia bons records. No va poder estudiar gaire, vivint en un poble retirat als anys 40 del segle passat. Amb 20 anys va arribar a Sabadell. El seu pare s’havia avançat, va començar a treballar al tèxtil i després va anar reagrupant la família. La història de milers de sabadellencs de molts punts d’Espanya. Primer van viure a la Creu de Barberà i després es van mudar a La Creu Alta.

Un cop a Catalunya, Aguilera va començar a treballar al tèxtil, a la Tolrà de Castellar del Vallès (Viuda de José Tolrà SA oficialment) com a metxera. Ho va fer fins que la planta va tancar el 1995. Però va seguir vinculada a aquesta emblemàtic recinte fabril fins els seus darrers dies ja que, amb el seu marit, José Serrano Candel, tenien per costum anar-hi cada diumenge a ballar des que l’ajuntament de Castellar va obrir l’Espai Tolrà fa ja una dècada i mitja.

Aguilera i Serrano, ballant. Autor: cedida.
Aguilera i Serrano, ballant. Autor: cedida.

Aguilera i Serrano van tenir un fill i una filla, quatre nets i un besnét. “Era una dona forta, molta valenta, amb molt caràcter i que aconseguia el que es proposava malgrat no va tenir gaires estudis. Era molt presumida i també molt familiar”, recorda la seva filla Susana. Una dona de costums senzills: “li agradaven les plantes, viatjar i veure la tele: sempre deia que havia conegut el món veient documentals asseguda al seu sofà”.

La segona quinzena de març va ser terrible per la família Serrano Aguilera. Primer es va començar a trobar malament el marit. Res vinculat en principi a la Covid-19: desorientació i malestar general. Al CAP Ca n’Oriac li van diagnosticar infecció d’orina. “Com no tenia símptomes de Covid tampoc no li van fer cap prova de coronavirus”, recorda Susana. Al cap de tres dies, es va començar a trobar malament ella: mal de cap, cansament i una mica de febrícula. Per telèfon els van aconsellar que prengués un paracetamol cada quatre hores.

Però al cap d’uns dies l’home va empitjorar. Va deixar de menjar i només prenia sèrum. Després va deixar d’alimentar-se ella. “Un dia em truca la mare i em diu que ha perdut l’olfacte. Això em va amoïnar del tot perquè ja quadrava amb el coronavirus. Vaig anar jo al metge al CAP i vaig poder parlar amb un. Era divendres i patia perquè el CAP tancava fins dilluns i no sabia que fer ni on trucar si empitjoraven. Aquells dies trucaves al 061 i et deien que només era un número d’informació. Trucaves al 112 i havies d’esperar hores mentre no sabies que fer. Tenia els dos pares malalts a casa, amb més de 80 anys, i no sabíem ben bé que fer. Va ser molt estressant, crec que el pitjor”. El metge de família li va recomanar anar a l’hospital si la mare o el pare començava a ofegar-se o a respirar amb dificultats. A les quatre de la matinada de la nit de divendres 28 a dissabte 29 de març la mare s’ofegava. “Va empitjorar molt en poc temps”. La porten en ambulància a Sant Fèlix, li fan una placa i li troben pneumònia.

“Ens diuen que la portem al Taulí nosaltres i així podem estar amb ella. Des de la porta de l’hospital ens hem d’acomiadar. No la podem tocar. No la podem abraçar. Ni fer un petó. Ella tampoc vol que la toquem per no infectar-nos. Una sensació molt estranya. La deixem a urgències amb un mòbil”.

Al dia següent Aguilera dona positiu a la prova i li posen oxigen. Es queda en un box d’urgències. Mentrestant, a casa, i dos dies després, el pare també comença a respirar amb dificultats. Repeteixen procés: ambulància a Sant Fèlix. Aquí la radiografia és concloent: pneumònia bilateral però molt greu. No hi ha gaire a fer. Els recomanen marxar a casa perquè “està molt terminal i portar-lo al Taulí no servirà de res. En aquell moment no entenc res i no sé que fer perquè entenc que ens envien el pare a casa a morir”. L’endemà reben a casa un doctor del servei de cures pal·liatives. “Ens ve a dir el mateix però en aquell moment el meu pare estava assegut, fins i tot s’aixeca, i quan li parlem ens respon. El metge el veu fort i creu que pot respondre bé. L’ingressem al Parc Taulí i en un sol dia va fer una millora bestial”.

La mare, en canvi, empitjora. Se segueix ofegant i el tractament no dona resultats. Des de setembre té miastènia gravis i no pot prendre cortisona. Es desaconsella l’UCI. Li demanen un respirador però el rebutja. “Imagino que no suportava la pressió tan forta de l’oxigen i tenir un aparell subjecte al cap. Diuen que els hi passa a un percentatge de pacients”. A mitja setmana els donen poques esperances de curació. En aquell moment tant Conchi com José estan ingressats a l’Albada, però en habitacions separades: “el meu pare no suportaria veure morir la meva mare”, diu Susana, qui visita la seva mare abans de morir. “Estava conscient i vam fer una videotrucada amb la germana de la meva mare. Conscient del tot, però sabia que s’estava morint. M’ho diu en una altra videotrucada que em fa quan la visita el meu fill. Aquella nit va morir”.

Susana Serrano està agraïda amb el tracte humà de les infermeres i l’equip mèdic: “em van dir que una infermera va donar la mà a la mare quan va morir. Li estic agraïda. També per poder-la visitar abans i després de morir. Dins de tota la situació, i el que també vivia el personal de l’hospital, va estar molt bé. Tot i així, saber que la mare es mor i no poder-la tocar, no poder-li fer un petó, és duríssim. És horrorós també avisar tota la família, som una família gran, i plorar per telèfon… un dol així és insuportable”.

Conchi Aguilera va morir el 3 d’abril, en ple pic de la pandèmia. La funerària va trigar 11 dies en poder practicar la cremació, i 15 més en entregar les cendres als familiars, a causa de l’alta mortalitat.

“El passat dissabte, 6 de juny, vam poder fer el funeral a l’església de la Creu Alta. Som molta família i era necessari. Han estat dos mesos horrorosos i necessitàvem abraçar-nos i veure’ns. Dissabte em vaig treure una part del mal que portava dins perquè ha estat molt dur i et sents molt sol. Ara estic millor”, diu Susana.

El pare, José Serrano, va estar 21 dies ingressat a l’hospital de Sabadell. Va tenir recaigudes però, malgrat el seu mal pronòstic, ha sobreviscut. “Es cansa molt i li fan mal les cames. El sucre se li ha descompensat del tot i ara s’ha de punxar insulina. Però està bé.”.

Foto portada: Conchi Aguilera. Autor: cedida.