Ma Rosa Abellana: la Maria Rosa de cal doctor Duran

El coronavirus va esborrar la passada primavera alguns mesos de la vida de Maria Rosa Abellana, nascuda a la Franja, a Benavarri (Osca) dos dies després que comencés la Batalla de l’Ebre. A aquesta sabadellenca des de ben petita que va fer carrera professional de la mà del radiòleg Lluis Duran Barrionuevo la vida se li va apagar el dia 11 d’abril a la residència Sant Llàtzer de Terrassa, on hi vivia feia anys. 

Abellana va néixer l’estiu de 1938 i amb 81 anys va arribar a la primavera del coronavirus justa de forces. L’any 2007, al poc de jubilar-se, va tenir dues embòlies, però tot i així encara era prou autònoma i caminava agafada del seu caminador. El passat febrer va ingressar a l’hospital de Terrassa des de la residència Sant Llàtzer, que gestiona el Consorci Sanitari de Terrassa, i on ella residia. Va contraure diabetis de gran i tenia greus problemes en una cama, amb risc d’haver de ser amputada. Tenia el cap molt bé, però estava desanimada, lluny de la residència, que sentia com casa seva i on tenia conegudes i comoditats. A principis de març, veient el desànim de Maria Rosa i la seva situació mèdica molt complexa, la pacient i la família amb el beneplàcit d’una professional de la residència van convenir d’enviar-la de nou al geriàtric, a fer un tractament més aviat de pal·liatius durant l’any d’esperança de vida que encara tenia per davant.

Maria Rosa Abellana
Ma Rosa Abellana

Abellana va tenir una vida prou plena i feliç. Va arribar a Sabadell amb pocs mesos. El seu pare havia mort a la guerra i la mare va migrar a Catalunya “a servir”, una expressió ja gairebé en desús per referir-se a les feines domèstiques. Amb tot va poder tenir estudis a través d’una escola de monges de Barcelona i va fer ‘teneduría de libros‘ o el que ara vindria a ser una feina entre comptable i administrativa.

Durant mig segle, va ser la secretària personal del doctor radiòleg Lluis Duran Barrionuevo. Una institució a la ciutat. President de Caixa Sabadell, Creu de Sant Jordi el 2000, impulsor de la UDIAT i alma mater del conegut centre radiològic del carrer de Gràcia que va obrir l’any 1946. De la mà de Duran i a Radiologia Duran, Abellana hi va fer la vida. I tot no gaire lluny de casa. El seu marit, Josep Aymerich, treballava a Suministros Casamada, a tir de pedra del carrer Gràcia. La passava a buscar al final de la jornada i els dos tornaven junts cap al seu domicili, al carrer Sant Maties (La Creu Alta) a vegades amb pausa al bar de l’Urpí. Aymerich i Abellana van criar sis fills: Jordi, Esther, Elisabeth, Josep, Ma Àngels i Amadeu.

El darrer dia que els fills van veure la mare va ser a través de l’aplicació de videoconferència FaceTime. Poques hores abans de morir. Després del febrer i l’inici de març a cavall entre la residència i l’hospital de Terrassa, Abellana havia tornat a la residència el 10 de març.

“Va ser el darrer dia que la vaig veure en persona”, recorda la filla. “I quan vaig sortir alguna cosa dins meu em deia que seria l’últim cop que la veuria”, diu Esther. El dia 13, quan la va intentar visitar un altre fill, ja no va poder: les residències havien tancat les portes a les visites. Dos dies després un fill gran proposa endur-se-la a casa a passar el confinament però no li autoritzen. Durant 15 dies la família anava sabent de la mare dia sí dia no i algun cop van parlar-hi amb videotrucada. “Li vam enviar correus electrònics i fotos i la residència els imprimia i li donaven”, recorda.

Però el 5 d’abril va començar amb molta tos i febre. L’endemà li van fer la prova i va donar positiu. Van canviar-la de zona [la sectorització, una mesura presa per reduir els contagis]”. El dia 11 d’abril una de les filles rep una trucada. Li diuen que pot veure la mare en persona si ho desitja. Va ser el dia del darrer FaceTime.

“Aquell dia la mare ja portava mascareta i jo la vaig veure molt malament. Es van avisar perquè ja s’estava morint i volien que es pogués comunicar amb la família per darrera vegada”.

La videotrucada va ser cap al migdia i a les 4 de la tarda Maria Rosa va morir. La seva filla Esther és conscient que la mare estava ja arribant al seu final abans de la pandèmia, però a la mateixa vegada diu el que molts: la pandèmia ha mostrat la “falta de recursos” dels geriàtrics.

“El que més m’ha fet patir és no poder-me acomiadar d’ella. No la vaig poder veure ni m’hi vaig poder abraçar”, diu. La incineració va ser tan ràpida com freda: “hi havia molts dies d’espera al crematori de Sabadell. A Terrassa no tants. Era un dilluns al mati i plovia moltíssim. Vam anar quatre fills. No hi havia ningú ni per la carretera ni a l’aparcament del cementiri ni al tanatori. Feia por. I un cop a dins del crematori tot va ser tan ràpid que no vaig poder resar ni un Pare nostre”.

La família, de conviccions religioses com la mare, prepara una missa de comiat el 9 de juliol, a la Puríssima, la mateixa església on Maria Rosa Abellana i Josep Aymerich es van casar.

Perquè no eren números, perquè tenien una història, perquè les víctimes d’aquesta pandèmia tenen nom i cognom. Mereixen el record que la pandèmia els va negar. Aquest és el nostre record a les víctimes de la Covid-19. Anirem ampliant les semblances cada dia. Si voleu contactar, si coneixeu o sou familiars d’algun difunt per la Covid-19 i ens voleu explicar la seva història, podeu fer-ho a l’adreça redaccio@isabadell.cat. 

Més informació: